La fotografia del president Pere Aragonès i la cap de files dels comuns al Parlament, Jéssica Albiach, a les portades dels quatre diaris de Barcelona (més el títol principal a El País) és una imatge molt preuada. D’alguna manera, té el valor simbòlic d’esborrar —si més no, de contrapesar— l’altra imatge d’Albiach al Parlament, aquella on ensenya el seu vot “no” al ple de setembre del 2017 que aprovà les lleis del referèndum i desconnexió. Les portades d’avui són pel partit colauista l’equivalent a un acte de desgreuge, una cura, una reivindicació. És tot tan sensesubstància i simbòlic com vulguis —un mer canvi de cromos: els pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona pels de la Generalitat, com fa veure l’Ara—, però les representacions, els escarafalls i els gestos també generen realitat i el capital simbòlic, des de sempre, cotitza molt bé a la borsa política catalana. Les portades dels diaris són part d’aquest joc de fum i miralls.

També en primera, més amagat, ho publica El Mundo, amb un polsim de fantasia: “ERC trenca el bloc secessionista i assaja una majoria d’esquerres”. El Periódico i El Punt Avui parlen d’un “canvi d’aliances”, com si fos cosa circumstancial, incidental, episòdica, només relativa als pressupostos. La Vanguardia i El País, en canvi, ho destaquen com un fenomen d’una altra escala: la fractura dels independentistes. Això els sembla més rellevant que el fet d’aprovar els pressupostos. El quadre que es presenta és aquest: la CUP no vol jugar o vol jugar a una altra cosa. Junts s’irrita, o ho fa veure, perquè Esquerra pacta en solitari amb els comuns, als que abominen —un sentiment recíproc—. Esquerra diu que revisarà l’acord amb la CUP (encara se li pot dir acord?) i avisa Junts que no maregi. Els comuns queden pintats com els adults de la sala, els responsables d’acabar amb la baralla infinita dins el quadre indepe.

Que és més important fracturar, esquerdar l’independentisme que aprovar uns pressupostos —o el que sigui— és la posició editorial d’aquells dos diaris: el bloc independentista, per molt que s’hi esforci, no serveix per “fer política”, entesa com gestionar l’autonomia i la “imprescindible i necessària contribució a reformar Espanya” com va recordar diumenge la vicepresidenta del govern espanyol i ministra de Treball, Yolanda Díaz, al mateix temps que desitjava que la seva filla pogués llegir en català a Irene Solà i a Joan Margarit. Aquest és un discurs que Catalunya ha escoltat desenes de vegades. Es diu cada cop que algú es posa al capdavant d’algun moviment renovador d’Espanya. Té una capacitat d’engrescar perfectament descriptible. Si més no, la vicepresidenta va tenir el detall d’actualitzar els autors, que solien ser Maragall, Pla o Espriu —tot homes: molt malament—. El que queda clar de les portades és que la fractura de la unitat indepe és alguna cosa que mereix celebració al títol principal, el trofeu major de la cacera. Dit d’una altra manera, la unitat indepe és l’única cosa que els fa respecte, així com els gals d’Astérix només temen que el cel caigui sobre els seus caps.

 

Foto principal: Jéssica Albiach vota la llei del referèndum, setembre 2017

La Vanguardia, portada

El País, portada

Ara, portada

El Punt Avui, portada

El Periódico, portada

El Mundo, portada

La Razón, portada

ABC, portada

El Periódico de España, portada