A més d’un li deu costar d'entendre la benvolença amb el rei emèrit de les autoritats i de l’establishment (perdó per la redundància) espanyols. Joan Carles I paga una morterada (678.393,72 euros) en concepte de regularització fiscal —reconeix haver comés delicte?— però ningú no es mou un dit per arrencar cap causa contra ell. Quina seria la vida del rei emèrit si des del principi dels embolics s’hagués actuat amb la mateixa, diguem-ne sensibilitat mediàtica, policial i judicial que contra Sandro Rosell, els titellaires de Madrid, Jordi Pujol, Valtònyc, la fornera queixosa que la policia no l’atenia, Jaime Botín o els presos polítics?
És sagnant, pels que tenen una sensibilitat més cordial, comparar les portades de la premsa dinàstica amb la d’El Punt Avui, que obre amb la negativa del PSOE a tramitar al Congrés una llei d’aministia pels presos polítics i el govern espanyol fent-se l’orni davant la possibilitat de concedir-los l’indult.
Els diaris del règim (o “estat”, com més t’agradi) del 78, en lloc de muntar un escàndol —com farien els col·legues britànics posem per cas— presenten el cas, dissimula que dissimularàs, com una incidència administrativa intrascendent prèvia al retorn de l'emèrit del Golf Pèrsic, com qui passa a recollir el passaport. Un passaport molt car. Encara han d’explicar bé per què és allí i què hi fa i ja ens el tornen sense més ni més. Vuelve, a casa vuelve, por Navidad. Ben mirat, potser la publicació del fet és molt per aquests diaris, que tantes reials tifes han escombrat sota la catifa de les seves portades.
El reial frau, però, té un context que és l’economia submergida. Segons les estimacions oficioses i molt ponderades que manega l’Agència Tributària espanyola, el cost recaptatori que representa l'economia submergida a Espanya és del 2,36% del PIB, és a dir, més de 24.000 milions, gairebé equivalents a la despesa pressupostada el 2019 en prestacions per desocupació i sanitat estatals. Per paga, Gestha, el gremi més representatiu de tècnics d’Hisenda, i la Fundació de les Caixes d’Estalvi (Funcas), que no són dues entitats bolxevics, parlen de 70.000 milions. En aquest context, és ben remarcable l’actitud mansoia, indulgent i afectuosa dels diaris amb Joan Carles I.
