La condemna de 4,5 anys de presó i 19,5 anys d’inhabilitació a l’exconseller d’Interior Miquel Buch no apareix a les portades dels impresos de Madrid (excepte a la d’El País, petitet) de la mateixa manera que tampoc hi és present el refús del Tribunal Suprem a revisar els indults de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ni la detenció de quatre jugadors de “La Fábrica”, el planter del Real Madrid, per difondre un vídeo sexual amb una menor: Un dels detinguts va gravar-lo mentre mantenia relacions consentides amb la noia i el va compartir amb els altres tres. Fent una mica d’aiguabarreig i demagògia —però només una mica—, si els futbolistes haguessin estat del Barça és fàcil d’imaginar com ho haurien tractat els diaris, també els de Barcelona. En fi. Són uns fets dels quals hi ha prova, encara que els diaris no ho expliquin.
En canvi, en el cas de Miquel Buch i de Lluís Escolà —el mosso d'esquadra condemnat amb ell— l’Audiència de Barcelona ha acceptat el relat fabricat per la fiscalia i la interpretació, diguem-ne creativa, que en fa, gràcies al testimoni de l’intendent dels Mossos Toni Rodríguez, que va enfilar Escolà: el va assenyalar com a independentista i va fer veure que les baixes, permisos i vacances que el mosso va sumar només feien sentit si treballava d’escorta per Puigdemont, etcètera.
L’única portada barcelonina d’aquest divendres que no obre amb la condemna a Buch i Escolà és la d’El Periódico, que ho posa en un quadret petit perquè consideren més rellevant una entrevista amb la presidenta del sindicat de la futbolista Jenni Hermoso on diu el que pots imaginar que diu. És el que tenen de millor les portades impreses: que fixen per sempre el resultat d’una decisió editorial, i per això esdevenen una finestra oberta a la ment d’aquesta intel·ligència col·lectiva que és un diari. La valoració dels temes en aquesta portada es fa molt estranya.
També però menys la de La Vanguardia. Amb inquietud de negociant, s’angoixa perquè la condemna a l’exconseller afegeix dificultats a la negociació PSOE-Junts. És una mica com queixar-se perquè el senyor del seient del darrere del teu cotxe t’ha tacat la tapisseria de sang després que el disparin. L’Ara ho mata explicant el fet sense cap detall de context ni valoració. Alguns diran que ho fa de manera objectiva i altres que és massa administratiu. El que és segur és que, així, el diari no s’equivoca. El Punt Avui és als antípodes d’aquest estil i titula amb la seva valoració del fet (la condemna): “Venjança sense fre”. Al marge de si la venjança pot tenir fre (o en aquest cas, si no pot tenir-ne), és un títol que intervé de manera diferent en la conversa pública al de l’Ara o al de La Vanguardia. Per les seves portades els coneixereu.
