El Gran Joc és el nom que l’imperi britànic va donar a la guerra freda amb l’imperi rus pel domini de l’Àsia central durant el segle XIX i principis del XX. Els russos en deien El Torneig de les Ombres. Com un eco d’aquella rivalitat estratègica de fa dos-cents anys, algunes portades obren amb l’acord no signat entre Israel i els Estats Units pel qual aquests fan els ulls grossos a l’assalt militar sobre Rafah, la gran ciutat del sud de Gaza, i Israel atura la represàlia contra l’Iran per l’atac amb míssils i drons del dissabte 13 d’abril.
Això no és més que la part més cínica d’aquest nou Gran Joc. L’administració Biden també pressiona el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, perquè accepti comprometre’s a explorar un camí cap a un futur Estat palestí a canvi que l’Aràbia Saudita reconegui Israel, segons han dit funcionaris estatunidencs i saudites a The Wall Street Journal, el diari del món financer dels EUA. Alhora, la Casa Blanca ofereix a Riad alguns incentius: un acord militar més formal, assistència per al desenvolupament d'energia nuclear civil, i convèncer de la necessitat de dotar Palestina d’un Estat, una idea que té molts detractors a Israel. Un altre objectiu d'aquestes discussions, segons la Casa Blanca, és limitar la influència de la Xina a la regió.
Un acord de normalització amb Riad, el veí àrab més poderós, seria històric i una recompensa gran per a Israel. Els EUA ja han fet veure a Netanyahu que l'èxit de l'esforç multinacional per tombar els míssils i drons iranians demostra que la seguretat davant les amenaces de Teheran millora amb una integració més estreta amb l'Aràbia Saudita. Massa jugades i molt sofisticades per resumir la partida en un sol títol de primera pàgina. El País s’estima més centrar-se en la part bèl·lica de l’operació, mentre que La Vanguardia prova d’ampliar el focus i donar al tema un aire més diplomàtic i situar-lo en l’horitzó dels pactes que, a poc a poc, Israel havia cordat amb el món islàmic. De moment, l’Estat hebreu té acords amb els Emirats Àrabs Units, Bahrain i el Marroc.
Entre els altres afers que ocupen les portades d’aquest divendres hi figuren l’anunci que el Govern comprarà dessalinitzadores flotants en comptes de portar aigua en vaixells cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. La portada de l’Ara diu que aquest nou pla costarà tres vegades més que el transport d’aigua per mar. El Periódico afegeix que només suposarà el 6% de l’aigua que consumeix la conurbació barcelonesa, i també que l’Ajuntament de Barcelona s’ha enfadat perquè l’executiu català no li ha dit ni ase ni bèstia. Aquest de la dessalinitzadora és un pla relativament planificat, pel que expliquen les portades. El Punt Avui canvia de tema per complet: enguany és l’any Joan Salvat-Papasseit, i el diari s’hi suma amb una portada molt maca que evoca Les formigues, un dels cal·ligrames més famosos del poeta català —representat en un edifici prop del Born de Barcelona que il·lustra aquesta peça.
La campanya electoral al País Basc també té espai a les primeres pàgines d’aquest divendres, sobretot a les de la premsa de Madrid, que continua fent campanya contra Bildu per afeblir Pedro Sánchez tot corcant l’aliança parlamentària dels socialistes i els abertzales. Aquí van tots sincronitzats. L’ABC entrevista el candidat del PNB, Imanol Pradales, que reclama a Pedro Sánchez un referèndum per a un nou estatus d’Euskadi. La mateixa finalitat és òbvia: mostrar que Pedro Sánchez està venent Espanya al separatisme. La Razón i El Mundo toquen la mateixa música amb una lletra diferent: El PSOE diu que no pactarà amb Bildu, però Sánchez manté els acords parlamentaris amb els abertzales a Madrid. És una manera de dir hipòcrita i venut al president del govern espanyol sin que se note el cuidado.
