Alberto Garzón és economista. És del Partit Comunista. També és un sensesort, un desafortunat i un punt bocamoll. És molt mala combinació per fer de ministre de Consum d’Espanya, que és la seva feina, menys encara en l’actual ambient polític i mediàtic de Madrid. Ahir va piular un clip de vídeo (hasthag #MenosCarneMásVida), on advertia molt solemne que cal consumir menys carn. Aviam, és cosa coneguda. L’agost del 2019, el Grup d'Experts sobre Canvi Climàtic de l’ONU —el rien ne va plus de la cosa— va publicar un informe que Nature, revista científica de referència, titulava així: “Menja menys carn: l'informe de l'ONU sobre el canvi climàtic demana un canvi en la dieta humana”. Però, esclar, si tens poca gràcia, el clima polític està que riu-te’n de l’escalfament global, i et vigila la llopada mediàtica de la dreta —que vindria a ser el 80% dels mitjans—, l’última cosa que fas és entrar voluntàriament en aquesta foguera. A Garzón, ahir, el van rostir com una d’aquestes costelles “imbatibles” que agraden a Pedro Sánchez. Sindicats de pagesos, patronals de la indústria càrnia, el PP… Les portades del Trio de la Benzina obren totes amb aquest afer, que no és més que una veritat incòmoda explicada maldestrament i que els estalvia d’encarar la realitat del país, on, entre uns i altres, dels governs a la indústria de l’oci, han estès la catifa vermella a la cinquena onada de la pandèmia, que posa en risc la temporada turística. La segona.

D’aquesta última qüestió s’ocupen les portades dels diaris impresos de Barcelona, que ignoren o arraconen l’anomenada guerra del chuletón, segurament perquè els sembla més greu perdre dues temporades turístiques seguides que el brindis al sol ecològic d’un ministre de mal averany a qui fins ara no se li coneix cap altre mèrit que ser quota partidària d’Unidas Podemos. Potser també tenen en compte que, a Catalunya, el consum mitjà de carn el 2020 va ser de 52 quilos per persona i any, 13,75 quilos menys que la mitjana de la UE i 13,12 menys que la mitjana espanyola. Potser als diaris de Madrid (no tots: El País no fa cap cas de la guerra del chuletón) no els atabala la revifada de la pandèmia ni les conseqüències econòmiques que comporti.

'La Vanguardia' s’inquieta

La Vanguardia està molt inquieta en detectar les primeres esquerdes en la majoria parlamentària del Govern en la votació d’una obscura moció del PSC sobre sectors econòmics on s’hi va barrejar la candidatura als Jocs Olímpics d’hivern del 2030, i una altra moció encara més arcana sobre l’ampliació del Prat. ERC es va abstenir i Junts va votar a favor. Quin escàndol, eh? En fi. Les dues mocions són intrascendents. És una mica desconcertant tanta angoixa per dues minúcies parlamentàries —sigui dit sense afany d’ofendre la cambra—. En aquesta mena de tràfecs legislatius, els diaris solen aplicar una defensa en zona lleugera, però es coneix que La Vanguardia ha decidit fer pressió en tota la pista des de l’inici del partit, com avisant el Govern que no estan per romanços i que saben el seu nom i adreça, com De Niro a Els pares d’ella. Està molt bé, esclar. Ara, si per tan poc fan tants escarafalls, potser no tindran prou portada per explicar-se quan arribin les desavinences reals en afers de veritat. Que arribaran.

 

Foto principal: Robert de Niro en una escena d’Els pares d’ella