Les portades d’El Mundo i de La Razón sintetitzen la Hispanidad en uns quants percentatges. D’un es dedueix que els espanyols estan molt contents de ser-ho —un 74%, segons l’enquesta d’El Mundo, cosa que deixa un gens menyspreable 26% que no ho està o no ho està del tot—. Però, vaja, la pregunta és tan fàcil com anar a pescar en un aquari. Crida l’atenció el 66% que “considera necessari reforçar la llei per garantir l’estudi de l’espanyol”. Vol dir que dos terços dels enquestats creuen que la llengua espanyola té problemes a Espanya o pensen que fluixeja. D’una banda, fa l’efecte que es creuen les mentides alarmistes dels diaris del Trio de la Benzina sobre la mala salut de la seva llengua, que les portades presenten invariablement en perill d’extinció, amenaçada per tota mena d’enemics que la voldrien reduïda a un estat com el de la… llengua catalana, posem per cas? La basca, potser? D’altra banda, un espanyol que cregui o sospiti que la seva llengua està en risc i necessita més protecció legal té un seriós problema de percepció, està greument desinformat o pateix un estrany complexe d’inferioritat. També és possible que siguin víctimes d’un fenomen conegut del que aquests mateixos diaris solen acusar a altres: que el nacionalisme necessita enemics per perfilar-se.
La Razón completa la dosi de patriotina estadística amb un suplement de proteïna militar i obre la portada dient que el 80% dels espanyols té una bona opinió dels militars. D’una banda, per què l’haurien de tenir dolenta? D’altra banda, quin és el sentit d’aquesta pregunta, quina és la relació entre el dia d’avui, festa d’Espanya, i la consideració que les forces armades espanyoles tenen entre la gent? O sigui, per què no es pregunta quina opinió mereix el circ local, la selecció de futbol o la pel·lícula candidata als Oscar que ha triat l’Acadèmia Espanyola del Cinema?
La portada d’El País fa de simpàtic contrapunt al nacionalisme de faria i carajillo que ocupa les portades dels seus veïns. Simpàtic i oportú. Perquè en l’Espanya orgullosa de ser-ho, el govern es veu obligat a renunciar a tres grans promeses electorals que tenen a veure amb com es tracten els drets i llibertats dels ciutadans espanyols. És la reforma de l’anomenada llei mordassa, la reforma processal (de la que la novetat estrella és traslladar als fiscals la investigació i instrucció dels casos) i la reforma del delicte de sedició, que ha estat molt recomanada per diverses instàncies europees. Quan desfilin les tropes davant del Rei i la resta de la cort per celebrar el 12 d’octubre, els espanyols n’estaran orgullosos del seu exèrcit. Està molt bé —cadascú s’acontenta com pot. Llàstima que no en puguin estar més i per motius de més substància.
