Portades que fan molta por amb la inflació i no n'expliquen res

Es fa difícil, en llegir les portades dels diaris impresos d'aquest dijous, endevinar, desxifrar, apamar la magnitud de la tragèdia que suposa que la inflació s’enfili al 10%. Dir que això no passava des del 1984, el 1985 o el 1986 no resol res. És parlar de fa 38 anys, moment del qual no tens records sobre els reptes i revolts econòmics als quals s’enfrontava llavors la teva butxaca, el teu salari, la teva renda. El Barça va guanyar la Lliga. Sí. The Police es van dissoldre. D’acord. Moria Salvador Espriu. També. Els títols dels diaris, però, no expliquen res pel fet d’enunciar que feia temps que els preus no pujaven tant, que és a causa de la invasió d'Ucraïna (no pot ser!), o que els responsables en són els aliments i l’energia (no fotis!). Sembla que els diaris no s’ho acabin de creure o que estovin la realitat en portada amb l’esperança que la cosa canviï demà, potser passat o, a tot estirar, aquest mateix cap de setmana. Verbs com desbocar-se, disparar-se o desbordar traslladen sensació d’indefensió davant d'un astral desconegut, que el cavall va sense genet ni regnes per un caminot ple de revolts, que l’aigua ja ens arriba al coll i no s’atura.

La inflació és injusta, deia John Maynard Keynes: fa mal a tothom però exigeix més dels que tenen menys possibilitats econòmiques. És un impost sense llei, encobert, segons Milton Friedman. Un lladre invisible per a Margaret Thatcher. Obliga a canviar el comportament dels consumidors, dels empresaris i dels treballadors, explica Naomi Klein. Influeix en les polítiques públiques, en la conducta privada i en l’orientació dels negocis, segons Henry Hazlitt. És “essencialment antidemocràtica” en paraules de Ludwig Von Mises. Una mica va bé, gens és perjudicial i massa, un càncer. De tot això no t’acabes de fer una idea mínima llegint les portades d’aquest dijous. Pitjor encara que els títols plans i freds —per tant, cruels— són els gràfics manipulats per espantar i decorar la portada, com el d’El Mundo, sense context ni referència, fet amb l'únic afany d'acoquinar la gent (el gràfic bo és el de qualsevol dels altres diaris). És una pena. Les portades fan molta por, però ens deixen sense explicacions ni pronòstic. Amb l’esperança desfeta com una bandera esfilagarsada.

Posats a tocar l'antiguitat, per què no recordar el 28% d’inflació de l'agost del 1977, fa 45 anys? El desori econòmic va ser adreçat per una reacció política remarcable, que va desembocar en els Pactes de La Moncloa. Tots els partits, sindicats i patronals es van conjurar per aprovar una devaluació, limitar l’augment de salaris, bastir una legislació tributària moderna (l’impost de la renda, per exemple) i posar la regulació laboral a to amb els temps. Sense aprofitar-se'n i sense fer escarafalls. Alguns historiadors consideren aquell acord tan fonamental com l’aprovació de la Constitució, al desembre del 1978. Aquell mes, ja que hi som, la inflació havia caigut gairebé 10 punts, al 16,54%. La responsabilitat i el compromís van rebre recompensa. Aviam què passa ara.

BOLA EXTRA. Els únics diaris que no diuen res en portada de l'eliminatòria de futbol entre el Barça i el Madrid, que és el nou rècord d'assistència a un partit entre equips femenins, són els diaris del Trio de la Benzina. La conclusió surt sola (o serà perquè el Barça va eliminar al Madrid? Serà per les dues coses?). Queda dit.