Els funcionaris han bloquejat aquest divendres els accessos a les presons de Brians 1 i 2, Lledoners, Quatre Camins, Joves, Ponent, Puig de les Basses i Wad-Ras. Uns 5.000 presos han quedat tancats a les cel·les per manca de treballadors. El motiu és l’assassinat d’una cuinera per un pres a la presó de Mas d’Enric (Tarragonès). La revolta dels funcionaris no és el tema gran de les portades dels diaris de Barcelona, excepte a la de l’Ara, que en fa el títol i la foto principals. La Vanguardia i El Periódico publiquen la fotografia de portada. Potser el tema en mereixia més, especialment després de la redefinició del delicte de terrorisme feta pel Tribunal Suprem espanyol. Un jutge, un fiscal o un Manos Limpias de la vida, si en tenen ganes, poden fer molt de mal enganxant la revolta dels funcionaris de presons a la creativitat de la Sala Penal del Suprem. Potser per aquest motiu, els diaris no s’atreveixen a bufar aquest foc en portada, no sigui que paguin justos per terroristes. No seria el primer cop.
Les portades dels diaris de Madrid es llencen pel cap l’informe de la Comissió de Venècia sobre la llei de l’amnistia. L’ABC i La Razón s’agafen a l’argumentari del Partido Popular i posen l’accent en les recomanacions sobre la llei —en qüestiona la tramitació per via d’urgència o l'ampliació del seu àmbit temporal via esmena transaccional—. El País, en canvi, s’apunta a l’argumentari del govern espanyol, que destaca aspectes més substancials: la legitimitat política de l'amnistia com a “instrument de reconciliació” i el fet que no calgui reformar la Constitució per aprovar-la, com sostenia el PP. És una trifulga inacabable, perquè cap de les parts està disposada a acceptar tot l’informe ni a treballar com fa La Vanguardia al seu títol principal: “La Comissió de Venècia veu útil la llei d’Amnistia, però demana més consens”. El diari barceloní parla pròpiament de l’informe, del seu contingut, i no de les interpretacions que fa la trinxera de preferència. Només cal saber llegir i evitar embanderar-se amb un dels bàndols. En fi, un altre intent de fer descarrilar l’amnistia que fracassa malgrat els esforços dels diaris madrilenys per sostenir-lo viu.
L’altra trifulga interessant de la premsa de Madrid —a la de Barcelona ni se l’esmenta— és Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. González va ser denunciat per la fiscalia provincial de Madrid a principis de març per un doble frau fiscal de 350.951 euros, derivat de la seva intermediació en la compra de mascaretes a la Xina, per la que va rebre uns dos milions d’euros. El mes anterior, l'advocat de González ja havia enviat un correu a la fiscalia on reconeixia els delictes del seu client i oferia un pacte: tornar la quantitat defraudada i acceptar una sanció, segons un comunicat de la mateixa fiscalia. La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ha utilitzat aquest comunicat per atacar Ayuso. El Col·legi d'Advocats de Madrid acusa la fiscalia i Montero d'una revelació de dades “d'extrema gravetat” perquè descobreix una investigació encara en marxa. L'assumpte pot tenir poc recorregut, atès que l'advocat de González ha dit que no denunciarà ni es querellarà contra Montero, ni l'Agència Tributària, ni la fiscalia.
El col·legi d'advocats, però, segueix en peu de guerra. Aquí entra El País, assenyalant que el col·legi calla sobre el cap de gabinet d'Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez, que va revelar un altre correu electrònic en què el fiscal encarregat del cas comunica a l'advocat de González que ja havia denunciat el seu client al jutjat i, per tant, podia acollir-se a un acord per reduir la pena. Hores després, el mateix Rodríguez va publicar a les xarxes socials que el fiscal havia retirat l'oferta d'acord per “ordres de dalt”, en al·lusió al fiscal general de l’Estat (per aquí és on entra El Mundo). El comunicat de la fiscalia provincial de Madrid que alarma el col·legi es va emetre en resposta a aquestes acusacions. Com en el cas de l’informe de la Comissió de Venècia, no hi ha manera de centrar-se en la substància de l’afer: el frau fiscal (o l’amnistia). Llàstima.
