Impressiona la fotografia que presideix les portades de l’Ara, El País i l’ABC, una panoràmica de les 10.000 persones que s’han aplegat al cementiri on és enterrada Mahsa Amini, la jove de 22 anys assassinada en una comissaria de la policia religiosa on la tenien arrestada per dur mal posat el vel islàmic. Les protestes continuen vives en nombroses ciutats iranianes 40 dies després de la mort de la dona, en acabat el període de dol a l’Iran. Les imatges tenen una força i emoció extraordinàries. Les mateixes manifestacions es celebraven el 1979, l’any de la revolta de l’aiatolà Jomeini contra la dictadura del Sha Reza Pahlavi, al que van fer caure. Es repetirà la història? A les portades, la cobertura d’aquesta insurgència ha estat molt intermitent, com ja passa amb la guerra d’Ucraïna. Potser no hi ha prou portada per encabir tanta actualitat. És complicat. És difícil, però, treure’s del cap la impressió que si no fos per les imatges espectaculars de la manifestació al cementiri, el conflicte iranià hauria passat un dia més sota el radar de les primeres pàgines.
És també remarcable la presència exígua de l’afer Dalmases a les portades d’aquest dijous. El cas manté Junts en un estat de trasbals i divisió insòlit. La tercera força parlamentària de Catalunya no se’n surt de tancar aquesta crisi. No aconsegueix ni explicar-la. L’efecte que fa és que el periodisme ja no sap què més dir, potser perquè no hi ha res més de substància, i perquè tot el que passa cau ja fora del que s’entén per política en un país més o menys seriós i endreçat.
L’altre tema que mana a les portades és la reforma del delicte de sedició. Des de fa tres dies, sembla que El País ha decidit aclarir el fons d’aquesta història i esborrar les excuses que han deixat anar el govern espanyol i el PSOE per fer el ronsa. Es tracta de redefinir el delicte de manera que no es pugui acusar d’un crim noucentista als independentistes amb causes obertes —inclós el President a l’exili, Carles Puigdemont— i, a més, de rebaixar-ne les penes. Aquest dijous, el diari madrileny posa als socialistes davant la crua realitat: hi ha majoria al Congrés per reformar aquest tipus delictiu. Si es vol tirar endavant la reforma, es pot fer. La decisió està en mans de Pedro Sánchez. La resta són excuses.
Val la pena un últim comentari, en aquest cas sobre el títol principal de la portada de La Vanguardia. Diu: “Cada hora moren cinc persones esperant l’ajuda per dependència”. D’entrada, no està acotat el període de temps ni el lloc. Cada hora des de quan? Cada hora on? A més, fa l’efecte que aquestes morts s’evitarien si els afectats cobressin els ajuts, com si la causa directa de les morts fos la incompetència de l’administració pública en tramitar aquesta prestació i fer-ne efectiu el pagament. Per fer aquest títol més valia escriure directament que els funcionaris que gestionen la dependència maten cinc persones cada hora. Això és una bestiesa, naturalment. Quina llàstima que una causa tan preciosa com aquesta hagi estat tan mal servida en aquesta portada.
