El Periódico i La Vanguardia celebren aquest diumenge el 30 aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona amb suplements remarcables i gran ressò en portada. La data seria dilluns 25 però diumenge els diaris impresos venen més i, per tant, tenen millor argument per convèncer les marques de publicar anuncis en un suport decadent i una data fatal. Aquell parell de diaris i el seu kommentariat fa dies que aprofiten l’avinentesa per presentar Barcelona’92 com el moment epifànic en què els catalans es van sentir còmodes amb l’espanyolitat i, en acceptar identitats múltiples i compatibles —la catalana, intensa i local, i l’espanyola, extensa i global—, Barcelona i Catalunya van eclosionar davant del món com l’epítom de la modernitat, una aliança entre l’avantguarda de la postmodernitat cool, el confort intel·lectual i lleuger del disseny, l’excitació sensorial de la cuina d’autor i la joie de vivre mediterrània. La nostàlgia amara El Periódico i La Vanguardia. Les portades són com dues postals del passat que t’arriben avui per dir-te: llavors sí que anàvem bé, llavors! Són dues portades retro, potser camp, amb un deix kitsch i tot. Sobretot La Vanguardia, que reedita l’encesa del peveter amb Epi i Rebollo, dos figures que el 1992 van ser reis per un mes i ara són dos senyors grans que més de la meitat dels lectors no situa. El Periódico ho resol amb una mena de santoral olímpic on hi és canonitzat fins i tot Sandro Rosell entre altres noms que van fer per Barcelona’92 menys que el mateix editor fundador del diari, Antonio Asensio, que sí que es mereix aparèixer en la selecció de cares de la portada.
L’entusiasme del catalanisme tercerista —unionista, conformista, de baixa intensitat…— ha aixecat una devoció tan apassionada per Barcelona’92 que ha arribat a presentar el discurs inagural de l’alcalde Pasqual Maragall com a cim i mirall dels bons catalans d’avui dia —avui dia, els que donen carnets de bons i mals catalans han canviat de bàndol— perquè esmenta, en passant, al president Lluís Companys i, sense anomenar-la, l’Olimpiada Popular fallida del 1936. Llàstima que passés de llarg per la resta de la història. Companys fou assassinat pel senyor que va retornar la corona al rei Joan Carles I, allí present, i pels patrocinadors polítics del llavors president del Comitè Olímpic, Juan Antonio Samaranch, allí present. Posats a dir coses, diguem-les totes, si no volem traficar amb l’amnèsia i l’ocultació, especialment la que els perdedors venen obligats a fer servir per a protegir-se i sobreviure. Posats a destacar i comparar discursos random del passat —perdona l’anacronisme: és només demagògia—, el del general Joan Prim al Congrés dels Diputats espanyol del 27 de novembre de 1851 va ser més valent i concret i mai no se li dona el mateix honor ni la mateixa glòria. En fi. De les processons i romiatges que avui li organitzen els devots novells, en Pasqual Maragall no en té cap culpa, com tampoc l’abús que en fan aconseguirà degradar la seva condició de gran pròcer del país. Per sort o desgràcia, el maragallisme fa anys que viu al marge de Maragall i ja no li pot fer cap mal.
El pitjor de tot, però, és que els diaris de Madrid, aquests dies, aquest diumenge —ja veurem demà— no es fan cap ressò de l’aniversari olímpic. Es coneix que no aconsegueixen veure’l com una gesta prou espanyola o d’Espanya de la mateixa manera que ho fa el propagandisme maragallista. Sempre és així. Al Mundial de futbol del 2010 no es podia dir que Espanya jugava com el Barça i amb la columna vertebral del Barça. No era gens espanyol, allò. Ho era amagar el Barça el 2010 i ho era amagar Catalunya el 1992 —un dels que se’n va encarregar és Baltasar Garzón amb l’arrest, presó i tortura d’independentistes—. Alguna cosa falla en el relat tercerista i no és d’ara. Potser és que els diaris espanyols es troben incòmodes amb la mínima catalanitat dels Jocs del 1992 o de La Roja del 2010. Ho sabia bé el principal executiu de l’organització dels Jocs, Josep Miquel Abad, que veia més enllà de l’esdeveniment esportiu una oportunitat de resoldre el maltractament espanyol a Barcelona: “Confesso sense rubor, que […] es tractava […] d'encertar amb la idea que permetés fer en cinc o sis anys el que no s'havia fet en cinquanta, amb el risc de trigar cinquanta anys més si no s'aprofitava l’oportunitat”.
Aquest diumenge, doncs, no cal estranyar-se pel contrast cridaner entre la premsa de Madrid, que ignora i desconeix Barcelona’92 malgrat que serien els únics Jocs Olímpics espanyols —no diguem res dels tres fracassos de Madrid, que s’enfaden—, i l’entusiasme del tercerisme català per mitificar Barcelona’92 com una mena de retrobament Catalunya-Espanya del que, 30 anys després, n’hem de prendre calendari. Aquest contrast confirma la buidor i la insubstancialitat de la nostàlgia del “país del 1992”, que seria l’Ítaca de veritat. És una actitud fallida, acomplexada, fake. Un simulacre. Aquell país és inexistent avui no perquè algú se l’ha carregat —els indepes irresponsables, les elits avaricioses, el neoliberalisme salvatge…—. Nah. Aquell país no existeix avui perquè tampoc no existia llavors. Només era un discurs a mitges i unes imatges a la televisió.
