L’Ara obre la portada d’aquest dijous amb una primícia que aixeca molts dubtes sobre la rectitud i la imparcialitat del Tribunal de Comptes en l’informe sobre l’acció exterior de la Generalitat del 2011 al 2017, per la qual reclama 5,4 milions d’euros en fiances a 34 ex alts càrrecs del Govern. Diu el diari que l’òrgan fiscalitzador, en un informe del 2016, no va qüestionar l’acció exterior catalana entre el 2011 i el 2014 ni tampoc hi va veure cap malversació comptable. És un simple fet. Aquest fet, però, corrobora el vot particular d’una de les conselleres de l’organisme, que qüestiona les conclusions de l’informe sobre (o contra?) l’acció exterior de la Generalitat del 2011 al 2017, en afirmar que la Generalitat no va excedir les seves funcions i que el tribunal no ha fet bé la seva feina. Com més es coneix l’actuació del Tribunal de Comptes, més obvi és el caràcter arbitrari, infundat i tendenciós de l’informe —que sembla una fabricació més de la causa general contra l’independentisme— i més es posa en solfa la mateixa existència i actuació d’aquest ens, com ha raonat l’Institut d’Estudis de l’Autogovern en un estudi recent.
Fantasies sobre Puigdemont i Junqueras
La foto del retrobament de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a la Casa de la República apareix en gairebé tots els diaris. L’excepció és La Razón, que tria una imatge de la recepció del Rei a Isabel Ayuso (o és a l’inrevés? Amb aquest diari mai se sap). En fi. L’abraçada de Waterloo —segons Junqueras les abraçades van ser tres— sembla que cou molt al Trio de la Benzina, que ha optat per deixar-se anar amb diverses fantasies del que ha passat dins la casa. Fantasies perquè la premsa només ha estat autoritzada a fer un “mut” (una foto del moment sense que els protagonistes parlin) a les escales i no a entrar dins la casa ni ser present al dinar.
Tothom sap que les relacions entre els dos polítics s’acosten més a La Guerra dels Rose que a Love Story, però deduir-ne d'això el que ha passat a la Casa de la República… Potser aquest és un costum tan arrelat quan han de parlar de Catalunya que ja no se’n saben estar. Segons La Razón, la trobada “evidencia la ruptura”. És un comportament polític molt estrany posar-se en evidència voluntàriament en una situació que et perjudica, però tot això no és obstacle per a La Razón, on deuen considerar que Puigdemont i Junqueras són uns faltats. El Mundo parla de “fred cara a cara” i presenta la foto com una cessió improvisada perquè no es noti la mala onda entre els dos. En realitat, el “cara a cara” va ser un dinar, les postres del qual havia preparat Puigdemont (a qui agrada força cuinar, no és pas cap secret), i la premsa estava avisada des del dia anterior que només podrien fer un mut. Per a El Mundo deu ser massa presentar Puigdemont i Junqueras com a polítics normals i ordinaris, així que aprofita per humiliar-los: repeteix la mentida que Puigdemont va fugir dins el maleter d’un cotxe i tracta Junqueras de presidiari. En fi. L’ABC fa una cosa semblant i titula Tensa trobada entre el pres i el fugit. Junqueras no és un pres (ha estat indultat) ni Puigdemont un fugit (segueix a disposició de la justícia) ni el diari sap com va anar la trobada dins la casa, però la realitat mai és un obstacle si el que vols és ferir i denigrar.
El País descriu la trobada amb distància i estrictament. No amaga la fredor entre els protagonistes ni l’exagera ni en fa un judici ni deixa anar cap indirecta (tipus el fugitivo o el huido, que també els agrada de dir-ho). Les portades dels quatre diaris de Barcelona, en canvi, passen de puntetes sobre l’ambient de la reunió i s’estalvien d’anar més enllà de l’acta notarial: s’han trobat a tal lloc gairebé quatre anys després (després de què?); hi havia En Pau, en Pere i en Berenguera. Punt. Més que contenció i prudència sembla que no es vulguin enrampar. Encara El Periódico vol dir alguna cosa i apunta que Junqueras i Puigdemont es van estalviar “la política”. Segurament volen dir que no van tocar cap afer conflictiu per no tirar sal a la ferida del 2017, però que no van parlar gens de política… és difícil de creure.
