Les portades dels diaris impresos de Madrid fan cara de pòquer però se’ls escapa el riure per sota del nas en anunciar a tota plana que Junts trenca amb ERC, deixa el Govern i desfà la unitat independentista que s’ha mantingut a empentes i rodolons des del 2015. Més encara, tots apunten que ara Esquerra depèn del PSC per tirar endavant el suport parlamentari que requereix el Govern, especialment El País, que encomana la segona part del títol —tan gran com quan Rússia va envair Ucraïna, aquesta és la importància que li donen— a l’aritmètica parlamentària: si ERC vol tirar endavant necessita bastir una majoria a la cambra legislativa que només li pot oferir el PSC, que a Espanya és un eufemisme de Madrid (concepte) (© Iu Forn). La raó de tanta alegria és a l’avantítol: “La fi de vuit anys d’unitat secessionista”, que ha estat i és la primera i principal inquietud de la política espanyola i dels poders fàctics. El Mundo i l’ABC donen per fet el suport dels socialistes perquè els convé per apuntalar la seva narrativa de que Pedro Sánchez governa amb els separatistes (i els comunistes i els terroristes). Més encara, acut a salvar-los. És la mateixa i exacta reacció del president del PP a Catalunya aquí i aquí. El PP té tres diputats al Parlament però a Madrid fa totes les portades de diaris que vol perquè els diputats que l’importen són els que van al Congrés i les s’acosten les eleccions generals.
Els diaris catalans, que la saben més llarga i no pateixen el pressing d’acontentar al públic espanyol, s’estan de fer grans pronòstics polítics. Se’ls llegeix més continguts, fins i tot a l’hora de repartir culpes. Ni el president exiliat Carles Puigdemont, a qui tots consideren una migraña excepte El Punt Avui, apareix a les portades de Barcelona com a boc expiatori o ase dels cops —i aquest dissabte seria el dia, que per menys ha rebut de valent—. La Vanguardia apunta vagament al PSC en un subtítol. Ningú més s’hi atreveix. Aquest diari descriu la retirada/fugida de Junts com un “cop de porta”. L’Ara diu que Junts “trenca el Govern”. El Periódico, més aeri, parla a l’avantítol de “final abrupte” i al títol “canvi de terç”, frase del món dels bous que, des del punt de vista semàntic, li cau a la situació com unes rodes de monopatí a un Fórmula 1. El Punt Avui publica un enorme 52% en ruïnes, perquè la narrativa d’aquest diari —i d’altres— ha estat sempre que les eleccions van originar una majoria independentista en vots i escons que havia de funcionar perquè no agafessin volada els partits unionistes. En retrospectiva, queda clar que és una portada que es podia haver publicat gairebé cada setmana des que es van celebrar els comicis del 2021.
Cap diari gosa certificar en portada la interpretació més òbvia dels esdeveniments d’aquest divendres: el procés ha mort, que és com el director d’aquesta santa casa titula l’Editorial. Els diaris de Madrid potser no se’n refien del tot, tal vegada escaldats per les clatellades de la justícia internacional als judicis per l’1-O. Els de Barcelona perquè de més verdes n’han vist madurar i, segurament, perquè saben que tot allò que va originar el procés continua viu i sense resoldre’s i, per tant, tard o d’hora, si no s’hi posa remei, n’hi haurà un altre, de procés, encara que no rebi aquest nom ni tingui els mateixos protagonistes.
Les fotografies copsen millor el moment i els ànims. A les d’El País i La Vanguardia s’hi veu la presidenta i el secretari general de Junts, Laura Borràs i Jordi Turull, ben separats i amb cara d’assistir a un funeral on no hi volen ser. Són unes fotos magnífiques amb una força i un contingut que cap títol pot llucar i mostrar, especialment —és molt opinable, esclar— la de La Vanguardia, on Borràs s’arregla els cabells però fa l’efecte de posar-se les mans al cap. La de l’Ara té la gràcia que està feta per la part de fora de l’ull de bou de la porta de la sala de premsa de Junts, però es perden les expressions atribolades dels dos líders de Junts. Totes tres són imatges de veritat, no com la de l’ABC, on Turull, Borràs i Albert Batet apareixen somrients i feliços, cosa que genera la impressió que tant se’ls en fa sis com seixanta o que se’n foten del mort i de qui el vetlla. El Mundo presenta una altra imatge de veritat: el President Pere Aragonès a la galeria gòtica de Palau, de lluny i sol com un mussol, com volent dir que s’ha quedat més penjat que un llum de ganxo. Té lògica en funció del seu títol, això sí. El muntatge d’El Periódico, en canvi, mostra una ruptura, un trencament, com si volgués complementar el títol. Ves.
