La fragilitat és la propietat d'un material de trencar-se amb facilitat. La contrària és la ductilitat. Els materials dúctils només es trenquen si pateixen tensions i deformacions intenses. El que mostren les portades del Trio de la Benzina d’aquest divendres és l’espanyolitat fràgil. També la mostren el desori dels partits de la dreta, de les associacions judicials i de fiscals, dels inspectors d’Hisenda, dels sindicats ferroviaris, de la patronal o de la Conferència Episcopal. En el cas dels diaris seria la farsa de l’espanyolitat fràgil, perquè han d’exagerar, desorbitar i estrafer el contingut de l’acord d’investidura a què han arribat Junts i el PSOE per justificar la torrentada de victimisme, acusacions de traïció i sentiment d’humiliació que motoritzen els títols de portada. Ho personalitzen en el president del govern en funcions: “Sánchez humilia l’Estat” (ABC), “rendeix l’Estat a Puigdemont” (El Mundo) o “desarma la democràcia de tothom” (La Razón). L’efecte és còmic, perquè només un Estat fort i segur de si mateix pot assumir una amnistia i un reconeixement nacional o el lawfare com es concreta a l’acord amb Junts, o sobreviure tot traspassant el sistema de Rodalies o perdonant un 20% del deute d’un govern autonòmic, com diu el pacte amb Esquerra Republicana.
Per titular aquestes enormitats (Espanya s’acaba!) sense passar vergonya, els diaris del Trio de la Benzina afirmen, per exemple, que l’acord sotmet el poder judicial a la supervisió del Legislatiu. Això no figura en el text dels acords. Afirmen també que se cedirà a la Generalitat de Catalunya el 100% dels impostos, cosa que als acords s’esmenta com la postura de Junts en la posterior negociació, alhora que s’especifica que el PSOE no ho veu i només defensa la reforma de l’actual sistema per atorgar “singularitat” a Catalunya. Afirmen que “Puigdemont imposa el cupo [basc]”, i no s’adonen que els independentistes han passat d'exigir la recaptació directa del 100% dels impostos —gros— a demanar-ne la cessió, és a dir, l'ampliació del sistema vigent de quotes, diferent i molt més exigu que el foral. Afirmen que PSOE i Junts han pactat un referèndum. No. És la proposta que Junts durà a la següent reunió amb els socialistes. I així tot. Ho veuen com una traïció i aquest és el relat en què insistiran d'ara endavant, tot afegint-lo al del "govern il·legítim" de Pedro Sánchez que ja repetien la legislatura anterior.
L’altre relat és el que presenta els acords com una oportunitat. Aquí hi ha tot de matisos. El País, El Periódico, l’Ara i La Vanguardia els exposen com un punt d’arribada, sobre el qual es bastirà una legislatura estable, i posen l’accent a mostrar l’independentisme com el fill pròdig que torna a la Constitució, a les institucions de l’Estat, a fer política tot renunciant a la unilateralitat, etcètera. És el todos dentro de què parla l’Enric Juliana, comentarista de referència de La Vanguardia: els independentistes “se sotmeten a la sobirania del poble espanyol representada al Congrés per obtenir l’amnistia. Moment democràtic”, diu. El País fa un d’aquells editorials llargs on menysprea, blasma i tracta amb condescendència al moviment independentista —com per demostrar la seva espanyolitat— i, a l’últim paràgraf, diu que tot és constitucional, que és una nova etapa per Catalunya, etcètera. Una variant d’aquest relat insisteix que els acords són un punt de partida, que caldrà veure com evolucionen en el decurs d’aquesta legislatura, que tenen un abast global… Una mica La Vanguardia i, sobretot, El Punt Avui els expliquen amb aquesta llum. Espanyolitat fràgil i espanyolitat dúctil. Espanyolitat, a la fi.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!
