Fa peneta veure com la majoria de portades de Madrid i Barcelona amplifiquen el missatge de Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial (i del Tribunal Suprem). En resum: repartir culpes equitativament entre el PP i el PSOE pel bloqueig del Consell, i criticar els indults als presos polítics. Lesmes —un operador polític, com ahir mateix va palesar el seu discurs—, es queixa que els partits no acordin la renovació de l’òrgan de govern dels jutges espanyols i alhora recorda que aquesta renovació no depén dels canvis de majoria al Congrés i al Senat sinó dels terminis establerts, que ell i la resta de consellers fa mil i escaig dies que han superat.
Podia haver dimitit el mateix dia que es complia el termini que tant li plau invocar i obligar els partits a nomenar una nova cúpula judicial. Podia haver-se negat a nomenar càrrecs judicials mentre ha estat en funcions. No ha fet ni una cosa ni l’altra. Ni cap, fora de mantenir la cadira, ell i els seus col·legues sabran per què. Pitjor encara, prova d’amagar que, de dret i de fet, el seu nomenament i el de la resta del Consell sí que depèn de les majories parlamentàries, gràcies a la reforma promoguda el 1985 (fa 36 anys!) per la supermajoria socialista i que el PP mai ha volgut canviar ni quan ha disposat de majoria absoluta, malgrat les seves promeses.
En comprar aquesta falsa equidistància, repetint com a lloros la hipocresia de Lesmes i companyia —inclosos els partits—, els diaris es posen a fer d’espectadors d’una crisi que els crida a alguna cosa més. No fan cap favor als ciutadans dels qui haurien de ser la veu. Al costat de tot això, que Lesmes es queixi que el govern espanyol apliqui la llei i indulti els presos polítics —i la interferència d’un poder en l’altre que suposa— és un joc de nens. Els diaris (les portades, millor dit) poden fer passar bou per bèstia grossa per omissió o fer judicis d’intencions, com El Mundo i El Punt Avui, però el senyor president del Poder Judicial surt avui incòlume de les primeres pàgines malgrat haver sostingut la mateixa farsa que tant l’irrita, el hartazgo, com en diu l’ABC. Un altre dia serà, doncs, salvant els esforços tardans d’El País de la setmana passada, que mereixien avui una millor continuació.
També sap greu que tantes portades s’estimin més donar la foto principal al cap dels jutges (la que tria La Vanguardia, però, boníssima, pel llenguatge corporal pinxet i vacilón del magistrat amb la ministra) i no a l’icònic Jean-Paul Belmondo, l’actor francès, que va traspassar ahir als 88 anys. “Teníem tots el talent de no prendre'ns mai seriosament a nosaltres mateixos”, explicava Jean Rochefort, un dels companys de generació de Belmondo. Una lliçó que, aplicada als protagonistes del dia, ens estalviaria grans hipocresies.
