Tots els diaris obren portada aquest divendres amb la interlocutòria del magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, que aplica la derogació de la sedició al president exiliat Carles Puigdemont i descarta l’acusació de desordres públics agreujats, però manté el seu processament per malversació agreujada i desobediència. Llarena burla la reforma de la malversació pactada entre ERC, el PSOE i els seus aliats parlamentaris —com explica l’Ara en un subtítol—, aprofita per blasmar la reforma del Codi Penal promoguda per aquell pacte i carrega contra els tribunals europeus —Bèlgica, Alemanya, Itàlia— que des del 2017 han tombat sistemàticament les peticions d’extradició del jutge, deixant-lo amb un pam de nas.
Qualsevol d’aquests elements, per la seva càrrega d’arbitrarietat judicial i flaire de persecució política, servia per fer el títol principal de la portada. La Vanguardia, però, en el paper de vigilant de la platja, s’estima més elevar a títol principal l’opinió amb què el govern espanyol es vol protegir de les acusacions d’haver despenalitzat l’1-O, malgrat que la interlocutòria de Llarena dedica desenes de pàgines a argumentar net i cru en contra dels canvis al Codi Penal, que equipara a… una “despenalització” de l’1-O. Així s’encarreguen de remarcar-ho en portada l’ABC, El Mundo i La Razón, els diaris del Trio de la Benzina.
El cas de La Vanguardia és més flagrant que el d’El País o el d’El Periódico —l’únic que té el nervi de no obrir amb el tema—, que també expliquen el cas amb esperit de salvavides del govern espanyol i dels seus aliats. “Ho veu com sí que es penalitza l’1-O!”, vénen a dir. Tot per no haver d’explicar que Llarena, a base de malabarismes jurídics, fabrica tota una impugnació sense embuts de la reforma del Codi Penal i una interpretació sui generis de la mateixa reforma per atribuir a Puigdemont malversació agreujada —desviar diners públics per lucrar-se’n personalment—, és a dir, la versió amb més càstig: 12 anys de presó. Malversació és el mateix delicte pel què Alemanya oferia l'extradició de Puigdemont al 2018 i Llarena ho va rebutjar. Ara resulta que sí que l'accepta. En fi. A l’editorial del director i en les informacions d’aquesta santa casa (aquesta, aquesta i aquesta), pots comprovar tu mateix com el fons de l’afer no és l’acusació que manufactura la interlocutòria sinó els afanys doctrinals i persecutoris del seu redactor.
L’Ara és potser el diari que fa un títol més acabat, en destacar la passió personal del magistrat Llarena contra Puigdemont. El Punt Avui és el més militant, amb un “Llarena no en té prou”, que descriu bé de què va la cosa. Les portades d’aquests dos diaris condensen millor que cap altre l’abast de la decisió del magistrat, que interpreta el Codi Penal fent passar garsa per pollastre, tot contradient la lletra de la llei perquè encaixi en les seves dèries i obsessions particulars i/o amb la seva doctrina ideològica. Entre els altres diaris, alguns s’amaguen sota la toga del senyor jutge —no s’esperava altra cosa— o no gosen anar al fons, potser perquè aquest abús en concret ja els està bé.
