Gran emprenyada dels diaris de Madrid pel projecte de llei de Memòria, que acota la llei d’Amnistia del 1977 i permetrà investigar i, eventualment, jutjar crims del franquisme, inclosos els originats per la violència d'ultradreta entre el 1978 i el 1981. La portada més enfadada és la de l’ABC. Estan de molt mala llet, perquè la fotografia de la bancada socialista, amb Felipe González al capdavant, del dia que es va aprovar l’amnistia, és un avís a l’actual govern, encapçalat per un altre socialista, i ganes de fer por als que, com Felipe, es presenten pel món com a estadistes gràcies a aquella llei de l’oblit i del punt final. Diu el tabloide monàrquic que la futura llei de la Memòria “dinamita el llegat de la Transició”. És a dir, el diari reconeix —ja no ve d’aquí— que la democràcia la van tolerar les oligarquies franquistes a canvi d’immunitat pels seus crims, delictes i maleses; un reconeixement que, a canvi de girar full i protegir-la de qualsevol investigació judicial, la institucionalitat franquista va obrir pas a les institucions del 1978. Llavors es deia amb admiració que “la dictadura s’havia fet l’haraquiri”, sotmesa a la pressió internacional i l’oposició interna, etcètera, etcètera. És la narrativa èpica, l’anatomia d’un segon, carregada d’esquerdes i goteres.
Realment no fou així. Res d’haraquiri. No hi ha gairebé cap de les bones famílies del règim de Franco que hagi quedat fora de l’actual repartiment del poder o que hagi deixat de ser una bona família. Un cas entre mil, ara que és actual: Margarita Mariscal de Gante, consellera del Tribunal de Comptes i promotora de la causa contra els líders de l’1-O. Jutge, exconsellera del Poder Judicial, exministra de Justícia amb José Maria Aznar. És filla de Jaime Mariscal de Gante, policia i jutge del Tribunal de Orden Público (ara Audiència Nacional) durant el franquisme. Què creus que pensen les Margaritas Mariscal de Gante d’Espanya d’aquesta llei de Memòria i què et sembla que faran al respecte? El Valle de los Caídos, amb Franco allí enterrat, ha estat que tomba i que gira 45 anys. Quaranta-cinc anys. Es diu aviat. Un altre cas: el sistema judicial espanyol certificà fa dos anys que Franco era “cap de l’Estat” l’1 d’octubre del 1936, tot legitimant així jurídicament el cop d’Estat. O el que ha costat i costa el retorn dels Papers de Salamanca, arrabassats en el lladronici repressiu de després de la Guerra Civil. En fi. Són milers els episodis i situacions d’aquesta mena.
Té gràcia. El moll de l’os del que proposen PSOE i Unidas Podemos és, ni més ni menys, que subordinar la la llei d'Amnistia del 1977 al dret internacional, que estableix que els crims de guerra, de lesa humanitat, genocidi i tortures són “imprescriptibles” i “no amnistiables”. Fins ara, alguns jutges i fiscals consideren que la llei del 77 protegia el mal passat del franquisme. Aquesta és una raó principal perquè les úniques jurisdiccions que investiguen crims d’aquella època són estrangeres.
En aquest context, costa d’entendre la rebequeria de l’ABC i dels altres tres diaris de Madrid, inclòs El País, més murri en dir que “la majoria dels juristes consideren que la nova norma és de difícil aplicació”. Molt hàbils. La inquietud d’aquests diaris coincideix amb les enrabiades periòdiques dels militars que demanen destituir Pedro Sánchez o es queixen que el govern actual “vol acabar amb els consensos del 78”, entre els quals la impunitat dels seus col·legues i el benestar de tots els que es van fer un nom, un patrimoni i una posició a l’ombra del franquisme. La nova llei, encara que sigui “de difícil aplicació”, potser permetrà conèixer la veritat d’aquests noms, patrimonis i posicions. Seria un avenç. La veritat no fa mal a ningú, encara que espanti els que tenen coses per amagar i perjudiqui a “consensos del 78” com els que han permés i protegit els negocis del Rei emèrit —per no dir res dels expresidents del govern espanyol, entre altres bones vides i portes giratòries. De fons, als diaris —també als de Barcelona que fan part d’aquest sistema esquerdat— els rosega l’angúnia del còmplice: tard o d’hora, si la Democràcia Consolidada™ i la Monarquia Moderna™ volen perfeccionar-se, oferir un relat més net i raonable i guanyar-se el respecte dels ciutadans —no la seva resignació—, no podran evitar d’enfrontar-se als defectes i oblits de la Transició en lloc de xiular, mirar al sostre i llençar pètals de rosa a dreta i esquerra com han fet fins ara.
ABC, portada
El País, portada
El Mundo, portada
La Razón, portada
La Vanguardia, portada
El Periódico, portada
El Punt Avui, portada
Ara, portada