Potser una moral de les portades d’avui és que si els diaris de Barcelona —tots s’editen en català o tenen una versió en català— es posessin amb la llengua catalana la meitat de tensos que els de Madrid amb l’espanyola, els resultats de les enquestes d’ús de llengües a Catalunya potser no canviarien gaire, però és molt possible que a La Moncloa no se’ls acudís fer lleis on s'ignora que a l'estat espanyol es parlen altres llengües que l’espanyol i són cooficials (si és que això vol dir alguna cosa). Tal vegada tenir una actitud més decidida en favor de la llengua no faria prou per rebaixar la histèria dels diaris madrilenys i d’alguns professionals que treballen a Catalunya, que inventen conflictes de llengües, “comissaris lingüístics” i “vigilàncies” oficials, com fa El Mundo en la seva portada d’avui, on deixa anar tot el vapor de la seva paranoia patriòtica. Ja saben què fan. D’aquí es pot seguir una denúncia a la Fiscalia o al jutjat, o algun fiscal o jutge, pel seu compte, pot animar-se a obrir una causa o una investigació i ja la tenim armada. Gent a declarar, lleis aturades, inquietud i por escampades, etcètera.
L’ABC no es queda enrere i desorbita una proposició que ha votat la majoria que dona suport al govern espanyol perquè les llengües anomenades cooficials es puguin fer servir al Senat igual que l’espanyol, és a dir, en totes les activitats parlamentàries de la cambra alta i no només per al debat de les mocions. És molt del tabloide monàrquic aquesta tècnica de fer veure que embogeix en situacions com aquesta, que descriu com una “ofensiva contra el castellà”. Fa riure. Més aviat sembla una ofensiva de l’ABC contra el seny. És el mateix diari on José María Pemán —que no era cap bolxevic— va publicar el 1970 una Tercera [la principal peça d’opinió del diari, que va en aquesta pàgina] en què assegurava que el problema del català era considerar-lo un problema. Evocava l’error de prohibir el català (com passa ara al Senat). Per a Pemán, la qüestió era tan senzilla com un vaso de agua clara. Es coneix que ara, a l’ABC, la veuen quadrada, en línia amb el procurador falangista Adolfo Muñoz Alonso, que el mateix any deia: "Mucho cuidado con creer que la llengua es solo vehículo a través del cual los hombres se comunican, porque también a través de ella se filtra el alma y, a veces, los virus para el alma".
Parlant de virus —de virus de debò— sembla una xic exagerat inquietar-se tant com La Vanguardia per la pèrdua de 100.000 dosis de vacuna a Catalunya “perquè no es va preveure la caiguda de l’interès per immunitzar-se”. Aviam. A banda que en un país de tradició estalviadora això de deixar perdre coses no fa cap gràcia, es podia preveure la desgana, la deixadesa? Es podia quantificar? Hi ha alguna fórmula que permeti relacionar la indolència immunitària o farmacèutica amb el nombre de vacunes que cal encarregar? En fi, totes aquestes preguntes —i més que se’n poden fer— són per caricaturitzar el títol del diari de referència del país sense afany de ferir. També serveixen per justificar que es digui que aquesta portada agafa el rave per les fulles. A més, els altres diaris parlen de 70.000 vacunes (69.129, segons l’Ara, precís com un làser) i La Vanguardia de 100.000. Al marge que són moltes vacunes de diferència, si els diaris no es posen d’acord en aquesta xifra, fa una mica de mal efecte exigir tanta precisió a l’Administració pública en la compra de vacunes. Sembla, vaja.
