La victòria d’Emmanuel Macron ocupa la capçalera de totes les portades —fora la d’El Punt Avui, dedicada al CatalanGate— després que, des de fa mesos, un seguit de primeres pàgines t’havien espantat amb la possibilitat que Marine Le Pen, la candidata de l’extrema dreta, arribés a seure al palau de l’Elisi. Els títols són d’allò més vulgar. Van del tòpic “Europa respira alleujada” (El Mundo, ABC, La Razón i Ara) fins a l’altre tòpic de la “fractura” de França (El País). Aquest últim és el més mandrós de tots per dos motius: Macron ha vençut per 16,6 punts d’avantatge, resultat que li atorga un mandat clar, i perquè les eleccions oferien dues candidatures i el resultat només podia ser una “fractura” entre un i altra si t’ho agafes per la banda melodramàtica. La Vanguardia ho fa amb més traça, avisant que l’extrema dreta creix. El Periódico evita els tòpics, en fer una interpretació més natural dels resultats: Macron atura l’extrema dreta i no amb una victòria justeta. També s’exagera l’abstenció del 27,7%. És la més alta dels últims 50 anys, d’acord, però només és 2,3 punts més que en les eleccions del 2017 i més d'un punt que en la primera volta de fa dues setmanes. No n’hi ha per a tant. La inèrcia dels diaris de paper —mirar pel retrovisor— no els deixa veure que la partida més difícil del president de França comença ara. Macron s’ho jugarà tot a les eleccions legislatives del juny que ve. Atenció, perquè les dues últimes enquestes sobre aquests comicis, publicades aquest diumenge al vespre, indiquen que la majoria dels francesos no vol que Macron guanyi les legislatives. Si no guanya es veurà abocat al que a França anomenen cohabitation: el President ha de compartir govern amb un primer ministre i un consell de ministres d’un altre partit. Macron ha superat un primer obstacle. Queda el segon. Els diaris s’han quedat tan alleujats i respirant tant fort que sembla que no s’hagin adonat que el camí encara fa costa amunt. Escriuen títols més acadèmics que prospectius, opció menys arriscada però també poc atractiva. Acollir-se a la història potser els hauria ajudat. Cap dels tres segons mandats presidencials de la V República va acabar bé. Ni el de Charles De Gaulle del 1965, ni el de François Mitterrand del 1988 ni el de Jacques Chirac del 2002. Trencarà Macron amb aquesta, diguem-ne, tradició?
Les eleccions franceses amaguen l’altre afer del dia: el fiasco de la visita del ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, a la seva homòloga catalana, Laura Vilagrà. El País fa el que pot per maquillar-ho. Titula que Bolaños ha ofert fins a tres vies per aclarir l’escàndol de l’espionatge il·legal a més de 65 personalitats de l’independentisme català (que se sàpiga). Quantes solucions i quina generositat, oi? Veiem-ho. Una és que ho investigui del Defensor del Poble. Si el govern espanyol no va aconseguir que el Defensor es fes càrrec de la investigació dels abusos d’eclesiàstics, com volen convèncer algú que podrà encarregar-se del CatalanGate? Fa riure. L’altra opció és una investigació interna del Centro Nacional de Inteligencia (CNI). Els mateixos espies han d’esbrinar aquest cas d’espionatge il·legal? És estrany. La tercera oferta és convocar la Comissió de Secrets Oficials del Congrés. Aviam… fa gairebé tres anys que no es reuneix i el PP es refusa a activar-la perquè hi ha representació d’EH-Bildu, els abertzales bascos. A més a més, en aquesta comissió no s’hi lliuren documents, els seus membres “difícilment poden discernir la ‘credibilitat’ de la informació” que se’ls ofereix i saber allò que s’hi amaga, i informar de les reunions està penat, com ha explicat l’exdiputat republicà Joan Tardà, que sap una o dues coses sobre la comissió. Potser un títol millor seria que Bolaños proposa tres atzucacs o, directament, que no vol que se sàpiga qui hi ha darrere del CatalanGate. L’únic benefici d’aquesta visita és que l’ABC s’ha decidit a posar en portada l’existència de l’escàndol, ni que sigui per acusar Pedro Sánchez de vendre al CNI, pobrets, que protegeix Espanya del separatisme i el comunisme. Ni El Mundo s’ho agafa tan a la valenta —i mira que de ganes no n’hi falten.
Parlant d’El Mundo, crida l’atenció un títol al fons de la portada on explica que la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, “salva” de les sancions de la UE a la cadena de supermercats Dia, al·legant que no és propietat russa sinó luxemburguesa. El 70% de Dia és propietat de LetterOne, l’empresa del rus Mikhail Fridman, un dels oligarques de Vladímir Putin, i està residenciada a Luxemburg, país de fiscalitat privilegiada. Fridman i el seu soci Pyotr Aven són els fundadors d’Alpha Bank, el principal banc privat rus. Ambdós han estat sancionats per la Unió Europea, el Regne Unit i els Estats Units arran de la invasió d’Ucraïna. Expansión, el diari econòmic espanyol líder —propietat del mateix grup que edita El Mundo— ha dedicat espai generós a Fridman per a que proclami que les sancions a empresaris russos fora de Rússia no tenen sentit. Tanta cura per un dels oligarques de Putin deu ser pura casualitat.
