Fa molt d’impacte veure la portada d’El Punt Avui, l’únic diari dels que apareixen per aquí que no ressenya la majoria absoluta del PP a Andalusia i sí la pèrdua de la majoria absoluta de Macron a França. És senzill entendre per què el diari no publica en portada res de les eleccions regionals andaluses. Alhora, es fa difícil pensar que fent-ho informa bé als seus lectors. Esclar que cada un fa la portada que li dona la gana —així ha de ser— i pot proclamar cada dia la independència de paper si vol. Però amagar la importància per a Catalunya del que ha passat aquest diumenge a Andalusia no fa gaire bon servei. Els lectors se n’assabentaran igualment i el diari queda com una institució sense suc ni bruc. Naturalment, no cal estar d’acord amb aquestes raons, però són bones raons.
La resta de diaris es poden dividir en dos tipus. Els que en els resultats electorals d’Andalusia hi veuen el principi de la fi del govern espanyol de coalició entre PSOE-Unidas Podemos, com diu el director d’aquesta Santa Casa a l’editorial o en Jordi Barbeta a la seva columna. Així són les portades del Trio de la Benzina —que no saben què els hi passa de contents que estan— i de l’Ara. L’altra classe de diaris és la que únicament comenta que el PP ha obtingut la majoria absoluta, sense llegir en els fets cap conseqüència més. Bé, almenys no la donen en portada. Són El País, El Periódico i La Vanguardia. Tampoc sembla molt, diguem-ne informatiu. Entre aquests hi ha tots els que veuen amb certa simpatia als actuals inquilins de la Moncloa. Bé, potser no és simpatia sinó que es miren bé l’actual executiu perquè pensen que l’alternativa serà pitjor. La Vanguardia encara s’anima a dir que Vox no serà decisiu. És un bon títol perquè aquí, a Catalunya, era potser el major temor entre els que s’interessen per la política i entenen que, a gust o a disgust, el fet que la dreta neofranquista quedi feta un sac de gemecs, ni que sigui a Andalusia, és una victòria per a tots els demòcrates.
Almenys dues conseqüències de les eleccions passen més desapercebudes a les portades. Una és l’enorma abstenció, del 42%. És una dada terrible perquè assenyala el grau d’insatisfacció d’una ciutadania que s’ha atipat dels polítics i que no creu que el seu vot serveixi per alguna cosa. L’altra és que les esquerres sumades no passen el 37% del vot. Aquesta xifra, en relació amb l’abstenció, indica que del 42% que s’ha quedat a casa, la majoria són votants dels partits d’esquerra. La campanya del PP a Andalusia ha anat més a afavorir de dinàmica de supressió del vot d’esquerra —sobre tot al PSOE, encara que dubtis si cau dins l’esquerra— que a captar vot. El Periódico afegeix un descriptor del PP en aquest sentit i parla del “PP moderat”. A Catalunya aquest qualificatiu farà riure a molts, que recordaran l’esment d’Alberto Núñez Feijóo, el president popular, a l’existència “d’apartheid lingüístic” a Catalunya. Però fora de Catalunya, aquestes declaracions són l’estat normal de coses i, per si de cas, el Partido Popular i els seus dirigents, quan es tracta de les coses d’Espanya van a totes i no prenen mai precaucions, per manllevar la frase a Eugeni Xammar.