Pedro Sánchez ha manat a Margarita Robles que destitueixi Paz Esteban, la directora del CNI, per esbandir la crisi de l’espionatge amb el programari Pegasus a diversos independentistes catalans (el CatalanGate) i als mateixos Sánchez i Robles i a una colla de ministres, entre ells el d’Interior. Robles ha obeït i l’ha rellevat per la seva número dos, Esperanza Casteleiro. Els diaris no expliquen pas aquests fets com ara acabes de llegir, tot descrivint fredament els esdeveniments crus. De cap manera. El Mundo li tira un gat a la cara al govern espanyol —especialment a Robles, fins no fa gaire la favorita— i diu que la ministra, una Salomé de la política, serveix “el cap de la directora del CNI” a Sánchez “i a ERC”, acció que qualifica de “cessió als independentistes”. El resultat de llegir aquesta portada és acabar pensant que Sánchez és ostatge dels que volen trencar Espanya, els filoetarras, els comunistes, etcètera. El diari fa encaixar a martellades totes les peces de la portada dins d’aquesta narrativa. Paz Esteban feia la feina perquè Pere Aragonès, un dels espiats, “coordinava els CDR”. Pensaràs què això ho deia gent banyada en vodka o preguntaràs què és el que fumen. Doncs mira, aquest és l’argument que el CNI de Paz Esteban va donar al jutge Pablo Lucas Murillo de la Cueva, a qui li va semblar versemblant i va aprovar l’espionatge i la intrusió dels mòbils del President de la Generalitat. A la llista d’espiats —per deliris semblants, cal suposar— hi figuren també els familiars i advocats dels jutjats per l’1-O. Tot molt normal, típic d’una Democràcia Consolidada™. La premsa no ho qüestiona.
Encara no et treguis les mans del cap, però, perquè el tabloide ultra afegeix que s’havia informat al govern espanyol de tot plegat “com sempre”. Per tant, Pedro Sánchez ha hagut de buscar un boc expiatori —no ell ni la ministra, esclar— que li permeti apaivagar als republicans i mantenir els seus vots al Congrés dins el perímetre governamental. Llavors, qui espiava als ministres? No era el CNI amb el mateix programari? No. Era el Marroc! Saps per què? Perquè els ministeris infiltrats són els “essencials en les relacions amb el Marroc”. Ximpum. Conseqüència: l’OTAN pateix de nervis amb Espanya, que malda per apaivagar als seus aliats. És impressionant com una operació d’espionatge que primer no existia —i no mereixia portada— i després tenia tota la justificació del món i la llei, ha passat a ser encara més del que s’havia denunciat i a incloure entre les víctimes al govern espanyol. La conclusió? Fàcil: si l’espionatge, la vulneració de drets i llibertats, només hagués afectat l’independentisme, encara estaríem asseguts esperant que n’informessin, no diguem res que l’investiguessin. El Mundo, com l’ABC i La Razón, han fet aquí d’òrgans oficials de la xarxa d’intel·ligència i la seguretat de l’Estat. Segurament a canvi de res, clar.
La narrativa d’El País no té tants revolts. És més senzilla, que no vol dir més veritable. Resulta que l’espionatge ha estat real. Encara, però, no se sap molt bé qui n’ha estat víctima (“independentistas catalanes”, diu) i que Sánchez s’ha vist forçat a carregar-se la directora del CNI per “tancar la crisi”. O sigui, que sí, que es tracta d’una crisi, doncs? Valga’m Déu. El diari també deixa Robles a les potes dels cavalls dient que no ha explicat bé la destitució i que el relleu s’ha fet contra les preferències del president del govern. La Vanguardia encara va més cara a barraca: Sánchez “fulmina” Paz Esteban per apaivagar ERC. Pam. Cop de puny a la cara. Era un embolic polític, hi ha una responsable castigada, s’ha acabat el bròquil. Circulin, aquí no hi ha res per veure. El Periódico també en fa un relat merament polític: ho presenta com el resultat d’una pugna interna dins el govern espanyol que ha quedat ni per tu ni per mi: Robles, a contracor, es carrega Paz però nomena Casteleiro, que és la seva segona, “una dels nostres”, segons explica el diari. Conseqüència: el govern espanyol té una ministra de Defensa que és un poder dins el poder, amb el suport, s’entén, de la comunitat militar, d’intel·ligència i de seguretat. Fa una mica de por. Potser és cert, com diu Pérez Royo, que Sánchez ha perdut el control a mans de jutges activistes que fan política amb la toga i el mallet des dels tribunals, i els uniformats que executen les decisions judicials o n’obliguen el compliment. Són els dos relats de les dues Espanyes i sembla que, contra el que deia el poeta, les dues et gelaran el cor.
