Volodímir Zelenski va dir que no marxaria d’Ucraïna en un vídeoselfie fet per ell mateix davant del palau presidencial el mateix 24 de febrer del 2022, instants després de la invasió russa. Han passat setze mesos i manté la promesa: continua al capdavant d’un país que guerreja per defensar-se de l’assalt de Rússia. María Guardiola, la candidata del PP a la presidència de la Junta d’Extremadura, va repetir fins a nou cops en un sol dia, el 21 de juny del 2023, en públic, coses com aquestes: “No voy a gobernar con Vox” (a la SER), “No voy a meter a Vox [dins el govern]” (a El País), “No voy a ser presidenta a toda costa, quiero dormir tranquila todas las noches” (a La Sexta), “Iremos a elecciones si hay que ir” (al Parlament extremeny). La setmana que ve, Guardiola prendrà possessió del càrrec i al seu govern hi seurà un conseller de Vox. S’ha menjat amb patates els seus principis i el seu coratge.
Diràs: Són dos fets incomparables! Així és. Però les actituds personals sí que es poden comparar. Si Zelenski hagués fet com Guardiola —i mira que li oferien l’oportunitat— segurament Ucraïna estaria sotmesa a Vladímir Putin. Aquest dissabte, l’un i l’altra comparteixen moltes portades i és inevitable adonar-se que ella —i gairebé qualsevol polític— no superen la nota de tall que marca Zelenski. La futura presidenta considera ara que “la meva paraula no és tan important com el futur dels extremenys”. Alguns extremenys potser tremolen pensant que el seu futur depén de la paraula d’ella. Per paga, el mateix dia, el president del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, afirmava molt solemne: “Reivindico la política de la paraula. Sense paraula no hi ha política”. Guardiola podia haver emulat Margaret Thatcher, que va etzibar als barons del seu partit que li reclamaven un gir polític de 180 graus per por de perdre les eleccions: You turn if you want to. The lady's not for turning. (Gireu vosaltres si voleu. A aquesta senyora no li dóna la gana). Ha acabat fins i tot per sota del seu predecessor, José Antonio Monago, també del PP, aquell que va desafiar a Xavier Trias, llavors alcalde de Barcelona, amb aquestes paraules lluminoses: “Si teng cuyons, dímelo a la cara”. Tot va que cau.
Els títols on s’explica el canvi de direcció de Guardiola tenen gràcia. Els diaris del Trio de la Benzina procuren protegir al PP més que a la futura presidenta, a qui no perdonen que hagi bloquejat l’acord deu dies per qüestió de principis —s’entén: n’has de tenir per capir que hi ha gent a qui sí que l’importen—. Així, La Razón, per exemple, diu que els populares han guanyat la Junta de Extremadura “sense sotmetre els seus principis a Vox”, títol que no només fa riure sinó que aixeca dubtes molt seriosos sobre què entenen per “principis” al diari del Grupo Planeta. El d’El Mundo conté una falta d’ortografia, aviam si la trobes. També eviten donar la foto que millor explica la cosa, una de l’Agència Efe que publiquen El País i La Vanguardia i on es veu a Guardiola amb cara entre resignada i de pomes agres mentre escolta el discurs del manaia regional de Vox. Fa compassió i tot.
Potser et preguntes per què Zelenski s’ha deixat entrevistar pels mitjans espanyols. Doncs perquè correspon a Espanya la presidència del semestre europeu que clou el 2023. El mateix president d’Ucraïna explica que vol arribar a Amèrica Llatina, on molts presidents creuen que la culpa de la guerra és de l’OTAN i d’Ucraïna per deixar-se enredar pel capitalisme, el neoliberalisme i la fi de la història. Lula (Brasil), Petro (Colòmbia), Fernández (Argentina), Maduro (Veneçuela) i Boric (Xile) canten diverses versions d’aquesta cançó. Ja veurem si l’entrevista serveix per que s’ho repensin. De moment, El Mundo no ajuda, perquè li posa un títol provincial i boscà com un plat de migas de pastor (que no s’ofenguin els pastors, ara): “Queremos vivir como los españoles”. Alguns bromistes, aquesta mateixa matinada, ja comentaven a les xarxes socials que, més que un títol, sembla una maledicció.
