Terrible la fotografia del comissari de Justícia de la Unió Europea, Didier Reynders, entre el ministre de Justícia i Presidència espanyol, Félix Bolaños, i el vicesecretari d'acció institucional del Partit Popular, Esteban González Pons. És l’arrencada de la mediació del comissari entre els dos partits dinàstics per desencallar la renovació del Consell General del Poder Judicial, un embolic que fa cinc anys que dura i que permet al PP controlar l’òrgan de govern dels jutges, atès que la majoria dels seus consellers van ser nomenats pels conservadors. Reynders s’adreça a Bolaños, la mirada del qual perfora González Pons, pendent del comissari europeu, amb un rictus entre l’escepticisme i el disgust. És una escena carregada de tensió, suspicàcia, malfiança, prejudici o una barreja de tot plegat. Aquesta trobada comença malament, diu la foto. A cap dels polítics espanyols asseguts davant per davant se’l veu gaire partidari d’arribar a un acord. Fa patir i tot que un s’aixequi a maleir l’altre i l’actitud del mediador no transmet gaire competència.
Aquesta imatge fa la portada del Trio de la Benzina (El Mundo, l’ABC i La Razón) i d'El País, els quatre diaris madrilenys que es comenten al Quioscos & Pantalles. La premsa de la capital espanyola té tirada a oferir als seus lectors dosis intenses de tensió nerviosa, d’altes temperatures, d’indignació explícita o continguda, de mala llet, i sempre tria les imatges i escriu els títols que s’hi adiuen. Hi ha una versió més tova d’aquesta mateixa foto —segurament d’uns segons abans o després—, on Bolaños s’adreça a Reynders amb posat atent, mentre que a González Pons, amb la cara més girada cap al mandatari europeu, no se li aprecia tant el gest. Aquesta foto menys carregada és la que han triat La Vanguardia i l’Ara. Potser els caps de redacció, tot debatent quina de les dues publicar, s’han espantat en veure la fotografia dura, la madrilenya. Tal vegada han pensat que ha estat un moment desafortunat, poc representatiu, i no han volgut fer sang.
Més enllà de la cara de pomes agres dels polítics espanyols, tot l’entorn fa un efecte espantós. El despatx es veu petit, fred, poc solemne, funcional, vulgar, un racó dins la seu de la Comissió Europea. Està moblat amb peces com d’Ikea i decorat amb una bandera de la UE petita, tristoia i rebregada —si la comparem amb aquestes tan lluents que ara estan de moda— i una fotografia qualsevol d’una avinguda de la zona europea de Brussel·les com les que trobes a l’agència de viatges o en un hotel de dues estrelles. Sobre la taula hi ha dos bols buits, quatre ampolles d’aigua mineral i dues piles de gots de vidre. Ni tan sols uns tovallons de paper a la vista. La porta és oberta, com si la reunió no tingués nivell ni importància. En aquesta sala nondescript, com en diuen en anglès dels llocs mediocres, s’ha debatut la renovació i reforma del govern de la Justícia espanyola. La mateixa justícia de la qual ha fugit el diputat Rubèn Wagensberg perquè té “por d'una detenció arbitrària”, cosa que no estranya a la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero, per a qui “s'entén perfectament que hagi marxat”. Potser els gestos i els escenaris no tenen tanta importància, però la pinta d’aquests gestos i d’aquest escenari és d’improvisació, de cosa insubstancial i lleugera, on cap dels interlocutors s’acaba de creure res. Fa pinta de farsa. De comèdia. A l’altura de la Justícia espanyola.