Cadascú diu del mercat, segons com li ha anat. Mentre El Mundo i La Razón obren portada amb l’arrencada de la campanya de les eleccions autonòmiques andaluses i porten l’aigua al seu molí —perquè, de moment, al PP totes li ponen—, El País s’esforça per presentar l’actual govern espanyol tan bé com pot —l’atur cau als nivells del 2008, la reforma del reglament de la llei d’estrangeria…— i relega la informació de les eleccions andaluses al fons de la pàgina, malgrat que “impactaran” en la política espanyola, com diu en un subtítol. Ja et pots calçar si ets lector de la premsa de Madrid perquè els 15 dies que venen seran encara pitjors en aquest sentit. La Vanguardia, que molts dies no saps si és un diari de Barcelona o de Madrid, també obre amb el mateix tema. Té gràcia que, al subtítol, qualifica de “denúncia” l’afirmació en campanya d’Alberto Núñez Feijóo, el president del PP, que a Catalunya existeix un “apartheid lingüístic”. L’Ara ho defineix com una “acusació”.
L’apartheid era el sistema de segregació racial que regia a Sud-àfrica entre 1948 i 1991 durant els governs del Partit Nacional. Racisme legal, vaja. És un clàssic dels diaris decents abstenir-se de fer valoracions a l’hora d’exposar els fets en un títol i estalviar-se els biaixos, siguin del diari o del periodista. Un manierisme d’aquest criteri és presentar el que diuen els polítics (o qui sigui) sota una bona llum per tal de no acusar-los de res. Això fa que no s’atreveixin a descriure correctament el que ha dit Feijóo, que no és una “denúncia” ni una “acusació” sinó una “mentida”. Però, esclar, descriure una declaració d’un polític com una mentida provoca calfreds a les redaccions. Una mentida és dir el que es pensa amb voluntat d’enganyar i els diaris, en general, no tenen el que cal per fer titulars com “Feijóo menteix i diu que a Catalunya hi ha un ‘apartheid lingüístic’” o “Feijóo arrenca amb una mentida sobre el català la campanya de les andaluses”, posem per cas.
No es pot dir que sigui una opinió descriure com una mentida aquesta frase de Feijóo, perquè és un fet que a Catalunya no passa res del que diu. Per què els títols de les informacions, doncs, no diuen clarament que algú menteix quan menteix? Dean Baquet, director de The New York Times, aquest temple sagrat del periodisme, va respondre la pregunta fa uns anys per apaivagar les protestes de molts lectors, que no entenien tantes contemplacions amb les boles del llavors president Donald Trump —un mentider compulsiu—. “De vegades, la majoria dels polítics s’ofusquen o exageren”, arrenca Baquet. “Però no faria servir la paraula 'mentida' en una notícia en casos com aquest. No crec que a The New York Times haguem de fer servir aquesta paraula cada dia. La paraula 'mentida' és molt forta. D'una banda, suposa que algú sap que el que afirma és fals. Un altre motiu per utilitzar la paraula amb criteri és que els nostres lectors podrien acabar centrant-se més en l'ús que fem de la paraula que en allò que es diu. Fer servir 'mentida' repetidament podria alimentar la noció errònia que prenem partit polític. Aquest no és el nostre paper”. La degradació a què les mentides i falsedats de Trump van sotmetre a la política dels EUA —i més enllà, que té bons deixebles— encara dura, com dura la ferum de cavall a la roba dels que es cuiden dels estables. És difícil de fer-la marxar. Si diaris com el Times haguessin fet la feina —el seu paper, sí—, les repercussions de les mentides de Trump i del seu estil d’assetjador falsari haurien estat molt menors, mal que li pesi a Dean Baquet. Passar de puntetes amb paraules neutres o blanquejant les mentides de Trump —o de Feijóo— no és dir la veritat ni és periodisme. És avalar la mentida i ser còmplice del mentider.
