“Així no podem viure més”, va dir Mikhaïl Gorbatxov a Eduard Xevardnadze, a qui després nomenaria ministre d’Afers Exteriors. L’anècdota la recorda Marilyn Berger a The New York Times. Era l’any 1984, un abans que el nomenessin secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i, per tant, líder de fet de l’Estat la dissolució del qual, sis anys després, originaria una dotzena de noves repúbliques independents, entre altres Ucraïna. Gorbatxov va liquidar la Guerra Freda, el Teló d’Acer i el comunisme totalitari. Va canviar el món de debò. No ho va fer sol, esclar, però va encapçalar el desballestament de l’aparell omnipresent del PCUS —70 anys controlant la societat soviètica amb mà de ferro, de dalt a baix— per donar una oportunitat a la llibertat, a les repúbliques de l’URSS i també als països d’Europa Central i de l’Est sotmesos al jou imperial i ideològic soviètic. A Rússia, però, tot va quedar en això, en una oportunitat. La tasca era massa gran per a un sol home. Com “l’enterrador de l’URSS” el recorden els compatriotes que l’acusen d’haver-se venut el país als Estats Units. Són els mateixos que s’obliden que els soviètics es passaven mitja vida fent cua per aconseguir productes de primera necessitat en un país on la mentida i la dissimulació eren la quinta essència de la vida política i social, com explica Veronika Dorman a Libération.
La mort de Gorbatxov destaca a la majoria de les portades dels diaris de paper d’avui. El traspàs es va comunicar cap a les 23 hores i alguns impresos ja havien llançat la seva primera edició sense aquesta informació. Entre els que han aconseguit refer la portada a temps per publicar la notícia no n’hi ha cap que n’hagi fet cap tractament remarcable, al marge de donar-li bon espai. La notícia de veritat que competia era la decisió de França de repensar la negativa al gasoducte Midcat gràcies a la conxorxa dels caps de govern d’Alemanya i Espanya per pressionar Emmanuel Macron, el president francès. Bé, no a tots els diaris. El Trio de la Benzina (El Mundo, ABC, La Razón) s’ha estimat més fer propaganda de Feijóo i del PP. El Mundo, per exemple, fa un pòster publicitari de la proposta del president popular, Alberto Núñez Feijóo, de rebaixar l’IVA del gas, malgrat que no té cap opció de prosperar. L’ABC i La Razón fan una cosa semblant perquè, a despit que Espanya es marca un gran tanto amb el Midcat i el pacte amb Alemanya —més que Aznar amb la foto del Trio de les Açores—, és molt més important fer fora a Pedro Sánchez de la Moncloa i, per tant, no es pot cedir ni un mil·límetre en la tasca d’empastifar-lo. Sí, sempre ho fan i ja n’estàs tip —o no— però val la pena insistir: aquests diaris tenen objectius que passen per sobre de la seva missió d’informar.
Entre els diaris catalans, fa una mica de cosa veure la primera edició d’El Periódico, que celebra el 25 aniversari de la mort de Diana de Gal·les. Una que encara no havia nascut quan Lady Di moria en un accident de cotxe a París, l’elogiava ahir dilluns en un xat i concloïa: “Quina tiarra”. El Periódico s’ha guanyat una lectora, si més no avui. L’anècdota fa pensar, però. De Gorbatxov, un tità polític protagonista d’una gesta històrica sense precedents, en queda una idea vaga i boirosa, mentre a Diana Frances Spencer —que no va deixar gaire obra feta fora de l’elegància, la celebritat i dos fills— se la venera com a “princesa del poble”, concepte fabricat per un lampista polític a la sala de màquines del llavors premier Tony Blair per contrarestar la sobtada impopularitat de la família reial britànica. Als que han aprés història a les sèries, Gorbatxov els sona de la desgràcia nuclear de Txernòbil, mentre que Lady Di surt feta una heroïna, més o menys, a The Crown. Un llegat contra una llegenda. Així és el món.
