Un àugur era un sacerdot romà encarregat d'interpretar el vol o les vísceres de les aus i altres signes considerats com a senyals divins abans dels actes públics, i endevinar (augurar) amb les seves observacions (els auspicis) si els deus eren o no favorables a l’esdeveniment. Això els permetia endarrerir certs actes, i fins i tot podien aconseguir l'anul·lació de votacions, la qual cosa els feia molt influents. Tant l’auspici com l’auguri eren un ritual basat en la creença que els déus es comunicaven amb els humans a través de la conducta de les aus o d'algunes cries d'animals, dels esdeveniments meteorològics —especialment els llamps—, o de fenòmens anòmals sense explicació coneguda, com conta el mateix Ciceró a De divinatione. Els àugurs, doncs, eren els especialistes de Roma en predir el futur, i fins i tot van deixar per escrit normes sobre la forma correcta de fer-ho. Avui dia, podríem considerar a molts tertulians i columnistes com a legítims hereus dels àugurs romans. També als portadòlegs, especialment si les primeres pàgines dels diaris ofereixen poca informació i confusa sobre les qüestions del dia com és el cas.
Així, aquest dimecres, mentre La Razón afirma que aquest dissabte “Moncloa reprèn el diàleg amb Junts”, El Periódico diu que el govern espanyol “no contempla més reunions fins al setembre”. És una confusió admirable, agreujada pel fet que, a les respectives portades, els dos diaris fan servir indistintament “govern [espanyol]” i “PSOE” com a sinònims, de manera que ja no saps qui parla amb qui i de què. És la taula de negociació de Suïssa? És el típic estira i arronsa previ a la investidura? Tractaran de l’amnistia, potser? La Razón es fa ressò de la inquietud del govern espanyol pel futur de la legislatura “abocada a l'atzar de les maniobres al Congrés de Carles Puigdemont”. El Periódico, en canvi, parla “del futur de Puigdemont” i, si és per la portada, no queda clar si es tracta d’una amenaça al president exiliat, de trobar-li una sortida o què. Per paga, El Mundo diu que “empresaris catalans volen el PP a la Mesa del Parlament”, mentre que La Razón afirma que “El PP rebutja Illa”, etcètera. La portadologia, en aquestes condicions, és una tasca desgraciada, ingrata i feixuga. Així no es pot fer cap auguri. N’hi ha per engegar-ho tot a rodar.
La sort d’aquest dimecres és que alguns diaris han aturat el devessall d’especulacions a què s’han entregat des de dilluns. Han decidit no interpretar el vol de les aus i concentrar-se en els fets. Per desgràcia, alguns s’hi dediquen amb molt poca traça, com l’ABC, que obre dient que l’independentisme “fracassa a les grans ciutats i només resisteix en el campo”, com volent dir que d’indepes ja només en queden a pagès, que ser independentista és de gent rústica, boscana i primitiva. El tabloide monàrquic qualifica als indepes de rudes i silvestres. Pedro Sánchez, dilluns, a El País, de tarats culpables. Quin panorama.
Una nota interessant és el missatge de La Vanguardia a ERC: a la portada no diu res de la decisió d’Oriol Junqueras “d’agafar el control d’ERC”, per fer servir el títol principal de l’Ara —quan l’havia deixat anar, el control del partit?—. La ignorància és el millor menyspreu, segons la dita. La Vanguardia ignora una maniobra no menor en un partit clau per fer president de la Generalitat al candidat del mateix diari. Si això no vol dir alguna cosa com “no ens importes, Oriol”… El Trio de la Benzina també ignora Junqueras i la resta de diaris ho publica petit. Excepte El País, que també obre amb la decisió de Junqueras, en aquest cas per enviar-li una garrotada tot just dissimulada. D’una banda, diu que “s’aferra” al càrrec. “Aferrar-se” és un verb marcat negativament que s’aplica a qui s’obstina a quedar-se en un lloc o en alguna posició. Afegeix el diari madrileny, més com una burxada que com una queixa, que el líder republicà “no aclareix els pactes”. En resum: Junqueras s’arrapa al càrrec, però no sap què fer. Dur.