És gran l’entusiasme dels diaris espanyols per la referència a “la integritat territorial dels Estats” en el document on els països membres de l’OTAN redefineixen la missió de l’aliança militar que s’ha acordat a la cimera de Madrid. Res no podia complaure més a Espanya i a l’espanyolitat. Pel que es veu a les portades, als editorials i entre el seu kommentariat, els diaris esclaten de satisfacció, cada un al seu estil. És lògic. És una molt bona sortida geopolítica per a un estat, Espanya, que té problemes seriosos per explicar-se, per definir-se, per proposar un projecte que engresqui la pluralitat dels que ara mateix la composen de bon grat o per força. És obvi que, per als poders espanyols, la referència de l’OTAN a la “integritat territorial” —una fórmula d’al·ludir a la unitat d’Espanya menys barroera, menys tacada de dictadura, més homologable— no fa referència a Ceuta i Melilla, sinó també a Catalunya i al País Basc, i és un gran triomf estratègic, perquè rebla el clau del dogma nacionalista espanyol per excel·lència —España Una— que ha acabat per atribuir la crisi del 1898, la Guerra Civil, el terrorisme d’ETA i el que tu vulguis a una única causa: el separatisme, l’agressió a la unitat d’Espanya. Així va justificar Pedro Sánchez la massacre de Melilla fa quatre dies. És una confusió semblant a la fòbia dels alemanys a la inflació. Alemanya té una memòria econòmica col·lectiva que combina la història econòmica de la República de Weimar en una sola gran crisi, que abasta alhora la hiperinflació del 1921-1925 i la desocupació massiva de la Gran Depressió del 1929. En realitat, la hiperinflació i l’atur brutal van ser esdeveniments diferents. No anaven de bracet. Al contrari, l'atur va explotar durant una època de deflació. Aquesta dèria alemanya, però, governa la seva política económica i s’imposa a la resta de l’eurozona amb els resultats que ja coneixes —mira Grècia, per exemple—.
Certament, l’espanyola és la mirada típica del vell nacionalisme que fa soroll de llauna rovellada, el que es basteix contra un enemic exterior, real o imaginari, d’una pàtria ideal. Mentre el president dels EUA, Joe Biden, o el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, llegeixen l’acord en referència al risc de Rússia i Xina —també malalts de nacionalisme— o fins i tot en referència a la pressió migratòria sobre Ceuta, Melilla, etcètera, o la garantia del subministrament energètic d’Occident, a Espanya l’acord es llegeix contra el Marroc, però també en relació al desafiament independentista. El Mundo ja ho va avançar ahir per boca del ministre d’Exteriors. Aquest dijous, la resta de diaris, des de La Vanguardia fins a La Razón, dedica algun racó de portada al compromís de l’OTAN de protegir militarment la “integritat territorial dels Estats”, bla, bla, bla. A la UE, que és un club d’estats, això li va com un guant a la mà.
Si l’exaltació i les emocions dels mitjans impresos espanyols són senyal d’alguna cosa o, agafades en conjunt, representen el sentiment del país, l’actual entusiasme atlantista es deu, segurament, a pensar que resol el principal problema espanyol, que l’editorial conjunt dels diaris catalans del 26 d’octubre del 2009 descrivia com la incapacitat d’acceptar “la maduresa democràtica d’una Espanya plural”. Un procés independentista després, el 13 d’octubre del 2017, Martín Caparrós, un magnífic cronista argentí resident a Barcelona amb poques simpaties per l’independentisme, es preguntava a The New York Times si Espanya pot arribar a ser un país del qual ningú en vulgui marxar. Ja som al 2022, en plena repressió no només de l’independentisme polític, sinó de tot el que se suposa que l’estimula, com l’ús normal de la llengua del país a les escoles. És Espanya aquest país del que ningú no en vol marxar? Sembla que encara no, com refermava aquest dimecres Francesc-Marc Álvaro, un dels columnistes de referència de La Vanguardia, a la seva peça: “[…] els greuges que van engegar el procés no han desaparegut i només estem travessant una discreta letargia”. La cimera de l’OTAN es clourà avui. Es despenjaran les banderes. Es netejarà el Museu del Prado de les restes del sopar de gala d’aquest dimecres. Els líders tornaran a casa seva. La declaració de la “integritat territorial” serà una entrada més a la web. I Espanya, en despertar, s’adonarà que el dinosaure encara hi és.
