Portades: Pablo Casado, ‘caído por España’

L’ABC i La Razón són els dos únics diaris —quin parell— que han decidit no publicar en portada la fotografia de Pablo Casado marxant de l’hemicicle del Congrés després d’una breu intervenció de dos minuts, on ha declamat una declaració de principis buida i grandiloqüent —li haurien fet més servei si els hagués viscut. Dits així, en fred i fora de lloc, en una sessió de control al govern espanyol, on la declaració/declamació no venia gens a to, ha semblat més el zeppitsu o yuigon, el poema de comiat que els samurais componien sobre el dors del tessen o ventall de guerra abans del suïcidi ritual, l’harakiri (腹切) —seppuku (切腹), pels exquisits. Els diputats del grup parlamentari popular, que havien abandonat Casado en massa les 24 hores anteriors, han fet el paper de company del suicida, el kaishaku, que es mantenia dret al seu costat. Si el veia patir massa, li tallava el cap per abreujar el sofriment. Podríem fer un equivalent amb alguna tragèdia grega però seria donar massa volada a tot aquest desori.

El recompte dels diaris que donen o no la foto de Casado marxant del Congrés té el seu trellat, perquè l’ABC i La Razón han ocupat les portades amb aquesta confusió els últims vuit dies. El tabloide monàrquic ha demanat la dimissió de Pablo Casado al títol principal de primera pàgina els últims cinc dies. Els-Últims- Cinc-Dies. Quina murga. Tot amb una guerra aquí al costat on Espanya està implicada. Té molt delicte que el dia del desenllaç d’aquesta tragicomèdia popular, l’ABC no publiqui la imatge que tan palesament en simbolitza el final. Quina barra. Ha fet una mica com al teatre de Benavente, on les coses passen fora d’escena i els actors se les expliquen els uns als altres i al públic en una mena d’acció sense acció. O potser el que pretenia el diari és etzibar un últim menyspreu al gairebé expresident del PP, caído por España.

Com que aquí hem de parlar del que parlen els diaris, si més no com a norma general, s’escau dir que els diaris s’han esforçat i no publiquen tots la mateixa foto. Enhorabona. El País en publica l’única on es veu Casado de cara, la qual cosa permet apreciar que ha marxat a pas lleuger i bona gambada, com qui es vol estalviar qualsevol segon de presència més al costat dels que l’han traït, els seus propis diputats. La pressa de Casado potser delata també un punt i més de vergonya —o deu ser indignació?—, perquè no és grat que et fotin fora com un gos de carrer quan fa deu dies eres el cap de l’oposició. És una gran foto de Bruno Thevenin, un crac. La resta de diaris agafa Casado d’esquena o mig de costat. La Vanguardia publica una instantània de Dani Duch que és com la creu de l’anterior. Té la gràcia que es veu una part de la bancada popular amb cara d’indiferència mirant-se el que plega. El Mundo agafa Casado al final de les escales que duen als corredors del Congrés, lluny i al fons, una ombra mig esborrada en un pla molt obert que accentua la solitud de l’home, una solitud del proscrit o del vençut que ja no pot fer mal. No és mala opció per al diari que més ha perseguit Casado aquests dies —de fet és on va arrencar l’incendi mediàtic que s’ha menjat l’exlíder del PP. La foto és de Bernardo Díaz. L’Ara en tria una d’Eduardo Parra, feta des del mateix costat que la de La Vanguardia. L’edició de la imatge, que es talla per apropar l’escena, deixa Casado completament d’esquena i, a l’esquerra, la diputada riojana Cuca Gamarra, que aplaudeix a qui no fa mig any la va nomenar portaveu en substitució de Cayetana Álvarez de Toledo. És una escena estranya. És trista i, alhora, no fa gens de pena.