El Periódico i La Vanguardia obren amb un afer que afecta la butxaca: molts ajuntaments catalans augmenten els impostos —el de béns immobles, la taxa de recollida d’escombraries, la de les terrasses dels bars, etc.— i es queixen que han de fer front amb aquesta mesura desagradable a l’augment, empès per la inflació, dels imports de les factures dels proveïdors. El Periódico ho enfoca més institucionalment (“Alcaldes de l’àrea de BCN demanen revisar el finançament”) i La Vanguardia es concentra més en el fenomen que inquieta més (“fortes pujades d’impostos”). Mentre que un s’ho agafa per una banda més administrativa, l’altre fa que et posis les mans a la cartera. Un t’explica què ve i l’altre, què ha vingut.
És curiosa la coincidència de les dues portades perquè aquests temes se solen deixar tancats els divendres —potser aquests reportatges es van acabar ahir, encara que semblen els clàssics temes avançats—. Els divendres, als diaris impresos, solen ser dies molt atrafegats perquè es preparen aquests avançaments per al cap de setmana i el dilluns. Es produeix aquesta coincidència curiosa: els dies que es publiquen més pàgines són els que les redaccions estan més buides. Passa arreu del món. Als diaris del Brasil, per exemple, del divendres no en diuen divendres (sexta-feira, en portuguès) sinó pescoção (clatellada), per la feinada que hi ha. No res. Una curiositat.
El Trio de la Benzina continua amb l’amnistia com Israel amb Gaza: bombardejant a tort i a dret. Aquest dilluns, la manifestació de Vox a Madrid contra la mesura de gràcia els donaria una excusa per castigar Pedro Sánchez, Carles Puigdemont i tutti quanti, però no semblen gaire engrescats amb el tema. Segurament els inquieta que els ultres convoquin més gent que el PP fa una setmana. La previsió és que el bombardeig duri més enllà de la investidura de Pedro Sánchez: fins que s’aprovi la llei de l’amnistia al Tribunal Constitucional. Paciència. És interessant el que diu —o li fan dir— el president del Cercle d'Economia: que cal fer pam-pam al cul i deixar sense amnistia Carles Puigdemont perquè no renuncia a la unilateralitat. Fins ara, Jaume Guardiola no havia parlat amb aquesta contundència.
Aquí, al Quioscos & Pantalles s’ha comentat en moltes ocasions quin és el principi hermenèutic per entendre la versió mediàtica de la dreta nacionalista espanyola —val a dir que, de moment, no n'hi ha cap altra o, si hi és, els seus representants caben en un taxi—. Tot allò de l’anti-Espanya, etcètera. Aquest diumenge, El País publicava un resum de la conversa entre José María Maravall, un catedràtic de Dret que va ser ministre d’Educació de Felipe González, i Íñigo Errejón, figura d’aquell Podemos guanyador i ara diputat de Sumar via Más País, el seu partit. Modera la conversa una columnista d’aquest diari, Pilar Velasco. Una frase d’Errejón explica com entendre aquest fenomen del Trio de la Benzina: “La dreta ha teoritzat que a la nació li sobra la meitat del poble perquè no és prou espanyol, parla altres llengües, té ideologies que ells diuen que són foranes, i per això cada cert temps fan un intent de mutilació, perquè el poble espanyol encaixi bé al motlle estret de la seva idea de nació espanyola”. Val la pena reproduir-ho aquí.