Pedro Sánchez s’ha compromès en la trobada anual del Cercle d’Economia a complir l’Estatut de Catalunya i els acords amb la Generalitat pel que fa a inversions, traspassos i finançament autonòmic, que s’ha obligat a posar al dia perquè l’actual sistema va caducar el 2014. Ha afegit que respectarà la història, la llengua i la cultura catalanes. Amb una condició: “tots els camins passen per Salvador Illa”. Servar la llei i honorar els compromisos li ha guanyat obrir la portada de La Vanguardia i la foto principal a la de l’Ara. Li ha sortit barat, perquè aquest ritual de prometre i no complir, aquesta trampa, s’ha celebrat tants cops a Catalunya —la “pluja de milions” de Rajoy, l’apoyaré de Zapatero…— que els diaris potser s’ho haurien d’agafar amb una mica més de sal i de distància. Si més no perquè si algú t’enganya un o dos cops, doncs mira, és mala sort; però si aquest algú t’enganya tres, deu o vint cops, és culpa teva. Perdó pel tòpic. Certament, als polítics no se’ls pot demanar que no engresquin la ciutadania prometent per sobre de les seves possibilitats o de la seva voluntat. Als diaris, però, sí que se’ls hi pot demanar una mica més de suspicàcia, de prevenció, d’escepticisme. Sobretot a la vista dels precedents.
La Vanguardia titula que “Sánchez promet un finançament millor davant dels empresaris catalans”, com si posant aquests testimonis per garantia fes valdre la promesa, encara que segurament afegeix la postil·la per no repetir el títol de sempre. L’Ara titula sense postil·la: “Sánchez promet millorar el finançament”. Ni s’adona de la poca credibilitat d’aquesta promesa, així dita. O sí, perquè el títol acompanya una foto del president del govern espanyol encaixant de mans amb Salvador Illa al costat de la presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret, i l’alcalde del cap i casal, Jaume Collboni. Potser és un missatge en codi. En fi. És possible que els diaris s’hagin deixat endur pel delit, l’esperança i l’entusiasme que Catalunya rebi un tracte normal, legal, el que li toca. Els agradaria tant que la promesa es complís, que no se’n poden estar de publicar-la sempre que algú la fa —ara Sánchez, demà qui sigui— com un encanteri que, només pel fet de pronunciar-se, fa que passin coses. D’això se’n diu màgia, que es fa a base de trucs. I els diaris són, o han de ser, els que expliquen els trucs i assenyalen les trampes.
