A la premsa de Madrid s’hi veu poc entusiasme. És veritat que El País obre amb la treva entre PSOE i PP per repartir-se amb calma les institucions pendents de renovació, entre les quals la més notable és el Consell del Poder Judicial, caducat fa 26 mesos. Els seus col·legues madrilenys, però, no ho compren com un gran què. Es pot aventurar un motiu. El trio de la benzina (El Mundo, ABC i La Razón) viu de la gresca, la polarització i l’enfrontament. Si la realitat els proporciona, magnífic. Si no, es fabriquen. Una treva, la possibilitat d’un acord, la fi de les hostilitats, els deixa sense matèria primera. Venen al cap els pobrets de Podemos, que quedaran com a únic ase dels cops de les portades d’aquests tres diaris —potser també de l’altre, que s’hi fixarà més i patirà la dura temptació d’afegir-se a la saragata per no ser menys i perquè mal dissimulen que no acaben de pair del tot al Govern Més Progressista De La Història™ (o Del Planeta™ o com en diguin).
En alguns països d’Amèrica Llatina, a la subhasta d’institucions en diuen la repartija. A Itàlia tenen el concepte manovra. Són dues paraules que els periodistes fan servir als titulars sense cometes ni res i tothom les ha incorporat al lèxic ordinari. Aquí els diaris normalitzen el mercadeig partidari del Poder Judicial, de RTVE, del Defensor del Poble, etcètera, amb un tractament tot solemnitat i cerimònia. No com pornografia institucional, com en diu aquí l’Elisa Beni. Per això El País parla de treva i d’acord, dues paraules de prestigi que descriuen activitats més nobles en contextos més dignes que l’actual tràfic de poder i de càrrecs de la Democràcia Plena™. Almenys La Vanguardia, ni que sigui en un subtítol, parla de “repartiment”, que s’acosta més a la realitat.
Ara només cal esperar als tertulians i columnistes que, amb perspicàcia i oportunitat, faran notar —picada d’ullet— que tot plegat arriba després del discurs del Rei en l’aniversari del 23-F i que què més vols Manolito per veure-hi el Poder Moderador™ de la Corona en acció, bla, bla, bla. Potser mentre llegeixes això algú ja ho ha dit en algun matinal de la ràdio o la tele.
L’altre afer que potser mereixia més sort en portada és el compromís de Pedro Sánchez (no riguis!) de destinar 11.000 milions en ajuts al turisme i l’hostaleria. La cosa és que el president del govern espanyol va ser incapaç d’especificar res més. Tampoc la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, que no va poder donar cap més explicació perquè tot just sabia el que havia dit Sánchez. És a dir, que el pla concret l’hauran de fabricar a correcuita. Així ho titulen amb força El Mundo i El País. Aviam, aquests 11.000 milions són el 15% dels diners que la UE regala a Espanya en el pla de reconstrucció postpandèmia. Esperem que a Brussel·les i a les capitals dels països que paguen la festa no s’ho agafin malament ni es mirin gaire la qualitat de la governança a l’Estat espanyol.
A Barcelona, només El Periódico titula la cosa amb grapa: aquests milions només són la cinquena part del que necessiten els sectors afectats. Caldrà fer-ne cas, que aquest diari és especialista en pluges de milions. L’Ara tampoc no sembla gaire feliç i remarca que els ajuts fan tard. El Punt Avui ni en parla, però obre la portada amb una declaració molt remarcable de la consellera de Salut: es vacuna poc perquè hi ha poques vacunes. Quin contrast entre la política dels polítics i la vida de la gent. Aquest dimecres, Xile anunciava que ja ha vacunat al 16% de la seva ciutadania, malgrat l’ambient de polarització política que s’hi viu a causa del procès convuls de reforma constitucional en què s’han embrancat (Sí, has llegit bé: reforma constitucional. Es veu que les constitucions es poden reformar). La clau, segons aquest reportatge, és l’agilitat amb què el govern xilè va sortir al món a comprar vacunes a l’avançada un cop s’havia declarat la pandèmia. Fa pensar.
