Guanya el gihadista d’Algesires als pressupostos de la Generalitat per cinc portades a tres. Estava clar que els diaris de Madrid obririen amb Yasin Kanza, l'home que va matar al sagristà d’una parròquia i en va ferir almenys a quatre més, entre les quals el rector de la mateixa parròquia. També aposta per aquesta notícia El Periódico, segurament perquè és el tema que va dominar les converses aquest dijous, molt més que els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Els altres tres diaris que s’editen a Barcelona, però, s’estimen més obrir amb aquest debat inacabable que dura des del novembre de 2022 i encara no s’ha tancat.
Els pressupostos no fan por, un gihadista armat amb una catana, sí. L’odi, la por i l’ira són les passions que més activen la curiositat dels lectors, segons diversos estudis científics. Per això la majoria dels continguts pescaclics (clickbait, en anglès) activen aquestes emocions. També perquè els missatges carregats emocionalment es comparteixen més a les xarxes socials que els missatges neutrals. Les persones enfadades solen entrar més a debatre amb altres que tenen opinions iguals o contràries i també busquen més sovint informació que confirmi les seves opinions. La gent espantada o angoixada, en canvi, per superar aquests estats incòmodes, tendeix a cercar informació que contradigui les seves opinions. En fi, és allò que ja sospitaves o intuïes. No et cal cap recerca científica.
Els periodistes, en aquest sentit, no són gent diferent a tu. Es veuen afectats pels mateixos estats d’ànim, amb la diferència que la professió els prepara per no deixar-se endur pels seus dimonis i/o preferències personals —amb mecanismes com reunions per no prendre decisions sol o diverses tècniques per verificar la informació, etcètera— i, en general, malgrat els seus biaixos, procuren mantenir la imparcialitat. No sempre, però. Els mitjans on treballen tenen una línia editorial i/o uns interessos en concret. També un estil, com una manera de dir. En la intersecció de tot plegat treballen els periodistes, es fan els títols i es decideixen les portades.
Aquesta xapa només és per a dir que, gràcies a saber tot això, podem saber també per on respiren els diaris i què els fa bategar. El Punt Avui, per exemple, titula “Aragonès cedeix”, una frase directa que resumeix sense matisos el moment actual de la negociació dels pressupostos de la Generalitat. L’efecte que fa aquest títol, però, és que el President ha abaixat banderes, s’ha rendit, i que el PSC és l’amo de la taula. La Vanguardia, l’Ara i El País, en canvi, afegeixen una explicació, un motiu —una excusa, si vols—, de manera que, a Esquerra Republicana, les cessions li surten de franc en aquests diaris.
L’Ara fa quedar millor a ERC en dir que cedeix per “forçar” al PSC a votar els pressupostos. “Forçar” té una connotació positiva, com volent dir que no és una renúncia, una claudicació, sinó una actitud coratjosa i responsable, que tampoc no hi perden res. El diari presenta ERC fent una bella figura, com diuen els italians. El País fa una cosa semblant. “Aragonès cedeix”, diu, peeeeeerò “per encarrilar els pressupostos”, és a dir, que fa molt santament. La Vanguardia, menys falaguera, titula que el President “accepta” la B-40 o Quart Cinturó —fins ara una línia vermella— per “facilitar” el vot del PSC, potser per remarcar que ho fa a contracor i per fer veure que els socialistes guanyen el torcebraç i que així ja està bé. Igualment, no és per debilitat ni resignació que el Govern cedeix, sinó en benefici del pacte, l’acord, el diàleg, la moderació, la concòrdia, l’estabilitat i tota quanta conducta i gest fa salivar a La Vanguardia.
