Les portades d’aquest dimecres estaven cantades des que se sabia que el govern espanyol presentaria aquest dimarts el projecte de pressupostos generals de l’Estat (PGE) per al 2023. És una pena. Què llegirà la gent que compra diaris, la majoria dels quals, naturalment, no té eines ni cap per entendre els comptes públics? Van a buscar com s’ajustaran les pensions, quins ajuts poden arreplegar, les bonificacions disponibles o si els tocaran la cartera amb més impostos. Hi haurà una lleugera irritació per l’augment del 25% en la despesa de Defensa que els marxarà aviat del cap, perquè la ministra Margarita Robles ja fa dies que espanta la ciutadania —La Vanguardia de diumenge va tenir la bondat de titular-li l’entrevista dient que “Putin no admetrà cap mena de derrota, és preocupant”, una afirmació sense sentit perquè les derrotes en una guerra no s’accepten, te les imposen— i la d’Hisenda, María Jesús Montero, diu que la despesa en armes i militars generarà més de 20.000 llocs de treball. És una combinació de demagògies perfecta. Qui afavorirà a un tirà que promou una guerra criminal (dues, amb la de Síria) o s'oposarà al fet que es creï més ocupació? Perquè no hi hagi problema, les capçaleres que aquí s’analitzen reben una morterada en publicitat de la megacampanya, doblement demagògica, dels fons de resiliència europeus.
Agafa’t l’ABC, per exemple. En portada vol criticar que els PGE siguin expansius en un any de crisi —que estrany, oi, que es gastin més diners quan la gent més els necessita?— i els vol exposar amb uns exemples d’electoralisme dels quals ningú no es queixarà, perquè a tothom li agrada que li regalin diners o que ho sembli. Al final, els pressupostos són els diners de tothom més els que s’han demanat en préstec i que també caldrà pagar entre tots. Ningú no regala res, en realitat. La Razón també es queixa de l’excés de despesa “social” —no de la militar, com tampoc l’ABC— i El Mundo fa una portada tant o més electoralista que els mateixos pressupostos, perquè tot ha d’estar malament en els comptes d’aquest govern de socialistes amb comunistes, terroristes i separatistes. Diu el tabloide ultra que apugen totes les pensions i “espremen la classe mitjana”. Al costat hi ha el president de la principal patronal espanyola, que ganyola perquè la despesa li sembla excessiva. Té gràcia perquè, com diu l’editorial de La Razón, “Més despesa en any electoral, un clàssic”. Si ja ho sabien, de què s’estranyen o per què ploren? Potser valdria més gastar l’energia esmerçada en escarafalls a explicar i raonar què no funciona en aquest projecte de PGE.
Si mires El Periódico o El País, en canvi, et semblarà que parlen d’un altre projecte de PGE o d’un altre any o d’un altre país —o ho fan els altres diaris—. La música de fons del títol del diari barceloní és l’argument de Margarita Robles: la guerra obliga a gastar més en Defensa i a augmentar els impostos. Com volent dir quina mala sort, no hi ha més remei que comprar més armes i que paguis més. Com si no hi hagués altres alternatives polítiques a aquests PGE. No enreda tant que ho justifiquin —allà cadascú amb la seva portada— sinó que sembli l’única política possible. El País, que també vol fer quedar bé el govern espanyol, s’ho estalvia amb una retòrica més amable i caracteritza els PGE com un “reforç de l’escut social” —quin gran concepte, l’escut social, tan fluid— perquè hi ha crisi. És un excel·lent claim publicitari pel govern espanyol, però almenys no et fa l’efecte que és l’única política possible sinó una de bona. La Vanguardia ho explica amb aquest estil seu administratiu de quan no es mulla, pla com una fusta de planxar, però deixa clar que és l’opció d’aquest govern.
L’Ara se centra en un compte pressupostari concret: Rodalies, que continuarà sent de franc l’any que ve. Almenys és una opció pròpia. En un subtítol punxa una mica el globus de la gratuïtat: en un mes, el servei només ha funcionat amb normalitat una setmana. És a dir, que la gratuïtat no és res de res, perquè el servei no es presta o es presta malament. El Punt Avui, que coneix el seu públic, obre portada amb el circ de cinc pistes de Junts, que ha posat en mans de la militància seguir o no seguir al Govern. Mira, té la seva cosa que un diari aposti per desmentir el tòpic que considera els partits artefactes hermètics i sense debat, encara que arribi amb una oportunitat més que dubtosa. No és culpa del diari.