La Vanguardia obre aquest dissabte amb un títol molt contundent: Esquerra Republicana retirarà el seu suport a Pedro Sánchez si el PSC no s’avé a acordar els pressupostos de la Generalitat. El subtítol, més moderat, especifica que el grup republicà al Congrés no donarà suport a l’agenda legislativa del govern espanyol, és a dir, que no els deixaran fer. Els socialistes necessiten ERC per aprovar lleis que permetrien al PSOE ser competitiu en properes convocatòries electorals: la reforma de les pensions, les noves mesures anticrisi, la llei de l’habitatge, la reforma de la Llei de protecció de la seguretat ciutadana —la “llei mordassa”— i la Llei de benestar animal. A la crònica que el diari publica a la pàgina 7 ho titula en termes encara més suaus: “ERC amenaça de minar la legislatura”.
En cap moment el diari atribueix aquestes intencions a alguna font d’ERC, sinó que les dedueix de dos esdeveniments —més aviat dos incidents— que en el seu dia va interpretar amb menys intensitat. Un és que, segons La Vanguardia, el president Pere Aragonés “l’hi va deixar entreveure” l’amenaça a Pedro Sánchez aquest dijous a la cimera hispanofrancesa. L’altre és del 13 de gener: una entrevista a RTVE de la consellera de Presidència, Laura Villagrà, on va enviar un “avís una mica ocult” a la Moncloa. No hi ha més que això: un “deixar entreveure” i “un avís una mica ocult”. La resta del material de la informació és un reciclat de l’estira i arronsa públic d’aquestes últimes setmanes entre ERC i el PSC a propòsit dels pressupostos de la Generalitat.
No és estrany, doncs, que el govern espanyol no s’hagi assabentat dels propòsits d’ERC fins que La Vanguardia no n’ha fet aquesta interpretació tan categòrica i terminant, amb tots aquests títols d’alta especulació i d’intensitat decreixent, on ERC arrenca amb una “amenaça” al principal de portada, passa a “avisar” al subtítol també de portada i acaba afluixant en una “amenaça de minar” a la pàgina 7.
El contrast entre la contundència (minvant) dels títols i la poca entitat dels fets fa pensar que la substància de la portada respon més aviat a les ganes del diari que el PSC li aprovi els pressupostos al Govern. És molt versemblant que La Vanguardia hagi decidit arremangar-se i remar al costat d’ERC per a propulsar la barca dels comptes de la Generalitat, a costa que els bromistes preguntin si Aragonès convidarà algun representant del diari a la reunió del Consell de Diàleg Social de dilluns, on patronals i sindicats tornaran a donar suport als pressupostos.
Els tancs d’Alemanya
L’altre tema que tracten gairebé totes les portades és la resistència d’Alemanya a cedir a Ucraïna els tancs de batalla Leopard 2, els millors i més aptes per a la guerra amb Rússia, segons els experts. N’hi ha uns 2.000 a Europa, 300 dels quals a Alemanya. Tot depén del permís de Berlín, també pel que fa als tancs de països tercers. El govern del socialdemòcrata Olaf Scholz ha esgotat ja totes les excuses. Primer deia que Alemanya té un exèrcit molt migrat i no s’ho pot permetre. Després, que el desplegament dels tancs, l’entrenament dels tanquistes i el manteniment de tot plegat és un repte inassolible per als ucraïnesos, acostumats al material de l'era soviètica. També al·lega que la cessió pot provocar una escalada de Rússia i obligar l'OTAN a entrar directament en el conflicte. L’última excusa és que ho faran si els aliats també envien els seus carros, especialment els Estats Units els seus M1 Abrams.
Aquestes raons no acaben de quadrar. L'exèrcit d'Ucraïna ja ha demostrat que és capaç d'adoptar i adaptar noves armes. Gran part de la flota europea de Leopards és excedent, perquè és a països lluny del front, Espanya entre ells. Rússia no escalarà la guerra: ja ho ha fet. D’altra banda, Gran Bretanya ja s'ha compromès a enviar a Ucraïna un esquadró de Challenger 2 i França considera donar carros Leclerc, tancs de categoria semblant. Pel que fa als Abrams, són molt pesants, cars i difícils de mantenir, i el seu trasllat és un embolic.
Scholz diu ara que Alemanya està compromesa amb Ucraïna —de fet és el seu segon proveïdor militar— però que la seva estratègia és “fer bullir la granota” a foc lent, amb impulsos calibrats a la capacitat de l’exèrcit ucraïnès, per fer veure a Rússia que té la guerra perduda sense provocar una confrontació més àmplia o fins i tot nuclear. Fins ara, aquesta estratègia ha reeixit. Ara bé, com recorda a The Economist Jana Puglierin, del Consell Europeu de Relacions Exteriors, “fer bullir la granota és una estratègia brillant, sempre que ens recordem que dins l’olla no només hi ha Rússia sinó també Ucraïna”.
