Els dilluns són complicats per a tothom, també per als diaris impresos. Primer, perquè els diumenges no hi ha gaire activitat política, econòmica… Activitat, vaja. També perquè han gastat les bones peces el diumenge, dia de més venda i més pàgines. Finalment, perquè els caps de setmana no hi ha tants periodistes a la redacció i, tants caps tants barrets, la producció és menor. Així doncs, els dilluns apareixen a les portades temes més interpretatius, més creatius, més improvisats, sigui dit sense afany d’ofendre sinó en el sentit que el jazz dona a aquells conceptes.
En conseqüència, avui obren portada títols més de fantasia, com el d’El País sobre una Ofensiva del govern [espanyol] per reforçar l’agenda social davant el PP; o es reaprofita matèria de dies anteriors, com fa El Periódico amb la investigació sobre els diners del rei emèrit, o El Mundo amb les picabaralles inicials entre Pablo Casado i Isabel Ayuso pel comandament del PP, o La Razón amb el judici a uns administradors de Podemos. Fins i tot es publiquen peces sense cap importància, com el ganyol de l’ABC sobre noséquina nova infracció, indignitat o dolenteria del govern central.
A la vista de tot plegat, podries caure en la temptació d’escarnir els diaris. Malament. Fer aquests temes amb dignitat demana una traça que no està a l’abast de qualsevol. Una mica més de respecte.
Certament, alguns diaris opten per fer la portada amb les notícies del dia. La mala sort dels diumenges és que la majoria provenen de la secció internacional. Als diaris i revistes dels Estats Units, si no hi havia més remei que titular la portada amb matèria internacional, es parlava de kiss of death, el petó de la mort, perquè aquests temes atreuen poca gent. Ara bé, és una decisió, diguem-ne, honesta amb la realitat del dia. És el que fan La Vanguardia i El Punt Avui, que trien el Brèxit, i l’Ara, que opta pel confinament dur decretat a Alemanya.
Quines coses té gràcia comentar de les portades d’avui? Alguna que no es diu, dues dites en veu baixa i una tercera que portarà cua. Aquesta última és l’inici oficial de les hostilitats —encara molt florentines— entre el president del PP, Pablo Casado, i la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso per comandar el partit. Segons El Mundo, Casado vol refredar l’entusiasme que suscita la lideressa i ajornar al 2022 el congrés del PP de Madrid, on es triarà el president del partit a la capital d’Espanya, que ara, provisionalment, és Pío García Escudero, un senyor de la vella guàrdia. El que es diu entre línies és que Ayuso, si guanya Madrid, aspiraria a rellevar Casado i tindríem guerra.
La que no es diu. A la segona urna de les eleccions primàries, la militància de Junts per Catalunya ha triat més candidats entre els propers a l’exili que als presos. Les eleccions no anaven d’això però, fet i fet, és així: la gent “més de Waterloo” suma més vots que els que són “més de Lledoners”. És una lectura possible que avui no fa cap portada —potser perquè no té interès després que quedés clar a les primàries a candidat a la presidència de la Generalitat.
Dues que es diuen en veu baixa. El País entrevista Antonio Garamendi, president de la patronal CEOE, de la qual Foment del Treball n’és soci. Diu que els pressupostos del 2021 només valen per al 2021 i no per a la legislatura, com festejava el kommentariat més afí a aquest govern. Garamendi avisa l’executiu PSOE-Podemos —i els altres rojos, independentistes i sobiranistes que l’ajuden— que només han guanyat un assalt, que quan la patronal estronqui les ferides i recuperi la respiració, tornarà a saltar al ring. L’última: diu El Mundo que el ministre de la Seguretat Social vol calcular les pensions sobre els 35 últims anys treballats i no sobre els últims 25, com fins ara. Que et vol rebaixar la pensió, vaja. Era més fàcil dir-ho així, però… és dilluns. Continuarà.
