Les portades d’avui potser et deixen amb mal cos. Més que les d’ahir. És complicat, gairebé impossible, saber en quina proporció barregen mandra, mala voluntat, incompetència i mal gust per explicar els avalots al carrer com a “protestes per la presó de Pablo Hasél”. Fa l’efecte que la gent que es manifesta són una colla de ximples, abduïts per un raper de segona que té poc més de 9.000 oients mensuals a Spotify —compara: Lildami, actual estrella catalana de la cosa, en té 73.400; la P.A.W.N. Gang, 26.500—, una persona amb un caràcter, diguem-ne, boscà, una expressió agrest i un concepte de llibertat un xic conflictiu. Vaja, que no és un líder popular i empàtic amb una enorme base de seguidors, sigui dit sense altre afany que el de situar al personatge —cosa que no té cap importància pel que aquí es ventila.

I si els ximples són els diaris, per frívols i superficials? I si Hasél, empresonat per les seves cançons, només és un símbol, un pretext, la gota que fa vessar el got? L’historiador de la Universitat de Barcelona Carles Viñas piulava aquest dimecres que “l’empresonament de Hasél només és la guspira... L'esclat obeeix a un cúmul de circumstàncies: precarització, desnonaments, repressió, atur, abusos, manca de futur, corrupteles, desencís... Una mena d'episodis habituals a la nostra història [que] es repeteixen cíclicament”.

Viñas al·ludeix a bullangues, rebomboris, revoltes i vagues, els clàssics aldarulls barcelonins dels segles XIX i XX, “la rauxa que desafia el poder, [que] sempre reapareix davant els abusos o la inacció de governants i autoritats”. Cal afegir-hi l’alteració de la vida familiar, social i educativa a conseqüència de la pandèmia. Una dada: Espanya encapçala l’estadística europea d'atur juvenil amb un 40,4%, més del doble de la mitjana europea (17,5%). És complicat que uns aldarulls tan continuats i tan greus s’originin només en l’afany de destrucció o la “mentalitat antisistema”.

Esclar que la violència i les destrosses no resolen res, que de la ira no en surt gran cosa i que hi ha violents que aprofiten el moment per fer el salvatge, etcètera. Això és tot el que els diaris tenen per dir, però? Mires les portades i veus que els escandalitzen més les imatges de les batusses amb la policia, dels contenidors cremant i dels aparadors trencats que les imatges de la noia a qui han saltat un ull, les d’un mosso disparant bales de foam per la finestra de la furgoneta o les de la policia espanyola que atonyina un grup de joves amb les mans enlaire contra una paret: