La notícia de l’arrest del president exiliat Carles Puigdemont va agafar uns quants diaris amb la primera edició tancada i barrada. La primícia del digital El Español va obligar a canviar les portades dels diaris de Madrid i de l’Ara (que publica un avançament a les 23h). Per copsar la magnitud de la tragèdia: El País obria amb les eleccions a Alemanya, l’Ara amb qüestions urbanístiques a la costa i La Razón amb una fantasia electoral a Andalusia i Castella i Lleó. Els diaris, doncs, no han tingut gaire temps per a pensar les portades de la detenció —aviam, sí, però menys, i en condicions d’estrés. En aquestes circumstàncies, pesen més els automatismes mentals i la memòria muscular que permeten tancar ràpidament un text, una pàgina. S’afina menys. Tot és més impulsiu. És normal. Aquesta situació, però, permet als portadòlegs albirar una mica els instints primaris de cada diari i alguns trets del seu temperament. Aquells que, si hi ha més temps, es poleixen més, s’ajusten millor, s’acomoden amb més cura.
El to general és que Puigdemont ja és en mans del Tribunal Suprem espanyol. I no. El gener del 2021 les autoritats belgues van decidir no lliurar al conseller Lluís Puig a Espanya, en considerar que es posaven en perill els seus drets fonamentals. El Tribunal Suprem espanyol va plantejar unes qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE), amb el compromís que, mentre no es resolguessin, les euroordres romandrien suspeses —perquè el que sigui del cas de Puig serà el que sigui amb Puigdemont i Toni Comín.
Ara, però, el Suprem diu que la inactivitat de les euroordres només afecta Puig i no a la resta. Vaja. Aquesta explicació xoca amb el compromís d’Espanya davant la justícia europea de desactivar les euroordres, com explica la interlocutòria del Tribunal General de la UE (TGUE) del 30 de juliol en què desestima la petició de Puigdemont que li mantinguin cautelaríssimament la immunitat d’eurodiputat. “Les autoritats espanyoles —diu el TGUE— han declarat expressament que [el recurs del Suprem] exigia la suspensió de les ordres de detenció nacionals [i] de qualsevol procediment per a l'execució d'una ordre europea de detenció que es pogués haver iniciat. També van afirmar que cap tribunal de la UE no pot executar les ordres europees de detenció en qüestió fins que el Tribunal de Justícia [Europeu] no dicti res”. És a dir, Espanya va declarar que les ordres contra Puigdemont i els altres estaven suspeses i que cap altre país de la UE podia executar-les mentre la justícia europea no decideix els recursos del Suprem.
A la vista d’aquestes garanties, el TGUE insisteix: “res permet considerar que les autoritats judicials belgues o d'un altre Estat membre puguin executar les ordres de detenció europees dictades contra els diputats i lliurar-los a les autoritats espanyoles”.
Així doncs, si l’euroordre contra Puigdemont és viva, el Suprem —el magistrat Pablo Llarena— ha enganyat o ha confós al TGUE. El jutge italià decidirà ara si respecta el TGUE i el procediment europeu o fa cas de l’euroordre i del Suprem. L’embolic jurisdiccional és gran. Les implicacions polítiques, més.
Puigdemont “capturat”
Més detalls. El País diu que “l’expresident català va ser capturat” i El Mundo que va “ser pres” (apresado). Capturar i apresar són dos verbs que fan l’efecte al lector que Puigdemont estava fugint en el moment de la detenció o que s'hi va resistir, o s’usen més aviat en un context de guerra o de cacera d’animals. Per què aquests verbs i no arrestar o detener, que són més, diguem-ne, civils? Dins del text aclareixen tan aviat com poden que es tracta d’un “fugit a Bèlgica” (El País) o que és “pròfug de la Justícia” (El Mundo). Dirás: quins romanços són, aquests? Potser sí, que són romanços.
Com sempre que toquen afers on hi ha togues pel mig, els títols del trio de la benzina coincideixen: la detenció es deu a “una ordre” del Tribunal Suprem. La Vanguardia, El Periódico, l’Ara i El País, en canvi, sense deixar de veure l’embolic jurisdiccional de tot plegat, s’estimen més apuntar al merder europeu —disculpa el francés— que suposa l’arrest i titulen que Itàlia deté Puigdemont. No el Suprem sinó Itàlia, com volent dir.
La Vanguardia recorda que s’ha detingut Puigdemont malgrat que encara hi ha pendent una consulta sobre el cas de Lluís Puig, insinuació tendra de que hi ha marro. L’Ara aclareix que el president “és interceptat”, expressió amb un puntet d’èpica en favor del detingut. El Punt Avui va cara a barraca i és l’únic que té foto del tema encara que no sigui res de l’altre món. La Vanguardia en publica una de Puigdemont amb posat de preocupació sense aclarir que és d’arxiu i així sembla que és una imatge del dia.
La Vanguardia i els impostos
El diari dels Godó posa en portada la repercussió entre les patronals catalanes d’una bola que el mateix diari havia fabricat a la portada d’ahir: que el conseller d’Economia, Jaume Giró, vol apujar els impostos. Fa pudor a que el diari i les patronals van de bracet per algun motiu diferent al d'informar. Perquè el passat dia 22 (un dia abans de la primera portada), Giró va dir justament el contrari a Catalunya Ràdio. Ahir, la conselleria va publicar un desmentiment ferotge adreçat directament al diari, una cosa molt extraordinària. Economia diu que “la portada, l'editorial i la notícia que publica La Vanguardia són una interpretació interessada del contingut d’un document tècnic i donen com a fets inamovibles unes opinions tècniques en matèria fiscal que no responen a l’estratègia política del Govern”. Deunidó. Certament, avui el diari es fa ressò de la posició del Govern en un subtítol —però tot plegat fa l’efecte que la criatura no plora per la pujada o baixada dels impostos sinó d’altres magnituds econòmiques.
