Als que no saben com es fa una portada els costarà d’acceptar que els diaris de Madrid no han rebut instruccions ni s’han posat d’acord per menystenir la sentència del tribunal de Sàsser que refusa les raons del magistrat Pablo Llarena, del Tribunal Suprem espanyol, en la persecució de Carles Puigdemont. Només cal comparar-los amb qualsevol portada de Barcelona. Mentre uns diuen que la justícia espanyola ha tornat a perdre, els altres ho expliquen com si la justícia italiana hi estigués d’acord però, per unes dèries tècniques de la Unió Europea, es veu obligada a ajornar l’extradició. Només és qüestió de temps. Tot va bé. “Suspendre” és, certament, el verb amable que fa servir la sentència del tribunal italià i d’on s’agafen tots aquests diaris per posar-se de costat. L’ABC, que ho dona a la “segona portada” de la pàgina 2, no en té prou, i parla de “paralitzar”, com si s’hagués aturat una extradició ja decidida. El País almenys reconeix la desfeta a l’última frase del text de portada: “El tribunal sard desoeix la sol·licitud del jutge Pablo Llarena de fixar mesures cautelars”. El Mundo culpa del fiasco el govern espanyol, pobre, que rep tant sí com no. La Razón, però, en un atac de periodisme, desmunta la realitat paral·lela dels altres col·legues: la decisió pot trigar fins a 18 mesos. Ho sabia el tribunal italià? Esclar. Campa, cavallo mio, che l’erba cresce, han dit els jutges sards als espanyols: allò que espereu no passarà aviat.
El que amaguen les contorsions del Trio de la Benzina i d’El País és que el tribunal sard carbasseja tots els arguments de Llarena i li torna a dir —igual que els tribunals d’altres països— que Puigdemont és lliure i pot circular per on vulgui; que entregar-lo a les autoritats espanyoles podria afectar els seus drets fonamentals —com va dir la justícia belga de l’exconseller Lluís Puig—; que de la resta ja en parlarem quan la justícia europea es pronunciï. Tot això en tres pàgines, unes mil paraules. Coneguda la tirada dels italians a l’expressió llarga i alambinada de gairebé qualsevol cosa —ells fan servir 100 paraules pel que altres diem en 20: és el geni de cada llengua—, que se’t ventilin les raons en un pimpam de tres paginetes vol dir que els magistrats italians ho tenien clar i no estan per orgues. Deferents com són a l’hora de dir que no, han regalat a Llarena el sospende (suspèn) i el diferisce (ajorna), per no fer-li més mal. Ja saps que “no cal tant” i non stravincere, no guanyar massa, són dues actituds ben italianes. Ara, ja se sap: fa més mal una plomada [d’advocat] que una ganivetada. Els diaris de Madrid poden fabricar la realitat paral·lela que més els abelleixi o amagar el fiasco tot desviant l’atenció a la comèdia judicial amb l’exministra d’Exteriors, Arancha González Laya; o a l’erupció del volcà a La Palma. El fet és que Llarena i el Suprem s’han endut una bona plomada.
Melero proposa indultar Puigdemont
La premsa de Barcelona, tota, és menys contemplativa. En el cas d’algun diari fins i tot fa l’efecte que se’ls acaba la paciència amb Llarena, el Suprem i el cas. La Vanguardia diu que Itàlia tampoc no extradeix Puigdemont, amb aquest “tampoc” que fa més mal que una puntada al cul. A sobre, recull el “prou, així no”, del president exiliat, malgrat que no és el personatge favorit del diari. El Periódico encara va més a sac i especifica el “tampoc”: és el cinquè cop que algun tribunal europeu tomba Llarena. L’Ara parla d’una “nova derrota” de la justícia espanyola. El Punt Avui, que tenia ocasió de lluir, escriu un insuls Eurolliures (sona a Eurobetis), potser en al·lusió al fet que Espanya és l’únic país europeu on Puigdemont, Comin i Ponsatí no poden entrar.
Alguna cosa es mou/cou entre el kommentariat dels diaris de Barcelona que fins ara s’han posat de perfil en la repressió judicial, policial, política i mediàtica de l’independentisme. Una mostra és la columna a La Vanguardia de dilluns de Javier Melero, advocat de Quim Forn en el judici de l’1-O. Demana l’indult per a Puigdemont i diu, entre menyspreus i lamentacions, que “la justícia [espanyola] no pot ser la riota dels tradicionals enemics d'Espanya (pel que es veu, Bèlgica, Escòcia, Alemanya i algun altre), ni les nostres [vol dir espanyoles] institucions acabar menystingudes i amb menys prestigi que el sastre d'un espantaocells”. Si ell ho diu… (També podries canviar “justícia espanyola” i “les nostres institucions” pel nom de qualsevol diari imprés de Madrid i la frase funciona igual).
