Carles Puigdemont parla des del faristol del Parlament Europeu a Estrasburg i Pedro Sánchez l’escolta atentament. És la foto que senyoreja totes les portades. Com ens hem de veure. Fa mig any i quatre dies, el president exiliat va decidir no viatjar a Estrasburg perquè el Parlament Europeu no li garantia la immunitat i temia que França l’entregués a Espanya. Aquest dimecres, el president del govern espanyol li ha replicat en to conciliador, el mateix que ha fet servir Puigdemont per dirigir-se a ell. “L’esgrima”, en diu el director d’aquesta santa casa a l’editorial. No s’han saludat, però el fet d’adreçar-se pel nom al president exiliat en el discurs és senyal d'alguna cosa més que la foto no acaba d’explicar: un reconeixement, un visat, una acceptació de la legitimitat de Carles Puigdemont com a actor polític davant del mateix Parlament Europeu. La foto conté un missatge amb substància política, més enllà de la cortesia parlamentària. Aquest és el contingut de fons que transmeten les portades d’aquest dijous.
El fet que Sánchez, en la mateixa sessió, pintés la cara al president del Partit Popular Europeu, el cristianodemòcrata alemany Manfred Weber, posa l’amnistia al nivell de la lluita contra la ultradreta europea, amb la qual Weber promou una relació més propera per apuntalar una majoria alternativa a la que eventualment puguin bastir liberals, socialdemòcrates, verds i altres esquerres a les institucions de la Unió Europea. És la mateixa actitud del PP, a qui no inquieta pactar amb Vox en cinc comunitats autònomes i 130 municipis al preu de degradar drets i llibertats. L’últim capítol d’aquestes relacions perilloses l’han viscut a Osca i a Borriana. A la ciutat aragonesa, els dos regidors de Vox han obligat a fulminar el festival cultural Periferias. A la capital de la Plana Baixa, l’ajuntament ha cancel·lat les subscripcions a les revistes en llengua catalana.
El polític alemany, artista de les operacions entre bastidors, va quedar molt mal retratat com a venedor del relat pepero que equipara l’amnistia a un cop d’estat i a Sánchez amb Orbán. Va posar els dits a l’endoll espanyol i es va enrampar. El Mundo corre a deixar-li espai en portada perquè pugui explicar-se, però el resultat és una confusió desesperada i una mitja veritat, perquè “la lliçó d’Alemanya contra els nazis” no és “treballar des del centre”, com diu Weber. És més aviat conseqüència d’una derrota militar i l’ocupació i partició d’un país arrasat, del procés de desnazificació i del pla Marshall, que era alguna cosa més que diners: va intervenir el mateix nervi social i cultural del país.
L’ABC també s’adona que la rebregada de Sánchez a Weber ha fet mal i defensa el president del PPE amb una tècnica més primitiva: assassinar les intencions de Sánchez, a qui acusa “de sacsejar el fantasma del nazisme” a l’Eurocambra. Home, ves. Cal tenir la mirada molt torta per presentar així el debat a Estrasburg. La Vanguardia fa una cosa semblant, en una demostració insòlita de poca traça, segurament motivada per una indissimulada animadversió a Carles Puigdemont de la qual no se n’amaga mai. Potser per això mateix també publica la pitjor versió de la fotografia. En fi. Cadascú fa el que pot amb el que Déu li ha donat.