El que més es veu aquest dimarts a totes les portades és la fotografia de la Raffaella Carrà, morta aquest dilluns a Roma, a qui tots els diaris —tret de l’ABC i El Punt Avui, que no la tenen, i La Vanguardia, que tria una altra foto principal— presenten en el millor moment de la seva carrera com a showman televisiva amb imatges de les dècades dels anys 70 i 80 del segle passat, on apareix somrient i amb posat trapella i vestida de fantasia, amb lluentons, ales o un xandall exclusiu, guants llargs, copa de xampany enlaire o un telèfon de luju. Totes les portades celebren com la Carrà va canviar la manera de fer l’entreteniment en televisió a Itàlia i a Espanya i com els seus programes i cançons encomanaven alegria en un moment més aviat incert, grisot i desanimat de la història d’Espanya i de la vida de tanta gent.
Com sempre, cada diari fa de la morta una bandera dels valors, idees i actituds que més encaixen amb la seva línia i descarten o arramben les que no els barrufen. Tot sigui aprofitar l’estatus d’icona pop de la presentadora —i actriu, cantant i ballarina i moltes altres coses— per fer avinent que aquesta dona que et distreia i t’ho feia passar bé amb la seva desimboltura i entremaliadures era una di noi, era una dels nostres: era una progre, estimava Espanya i l’espanyol, era feminista, era patxanguera, era molt treballadora, era cosmopolita, era una diva, era una pionera. L’Ara diu que era “comunista”. Potser sí, encara que a Itàlia, votar comunista no vol dir ser comunista, per molt que, com la Carrà, hagis nascut a Bolonya, capital de l’Emília-Romagna, la regió més roja del país. Això, que cada diari defineix una Raffaella diferent en els títols i textos de portada. Les fotos, però, no. Les fotos no enganyen i a totes s’hi veu la mateixa Carrà, alegre, marxosa, pilleta, la dels seus programes aspiracionals de luxe xaró, alegria sintètica i rialles artificioses. Una il·lusió. El País en diu “la llibertat encomanadissa” i segurament té raó, ni que sigui a costa d’exagerar el personatge i empetitir la llibertat.
Més notícies a les portades. Fora de l’Ara i La Vanguardia, cap altre diari sembla inquiet pel creixement de contagis de Covid-19, que afecta molt especialment els menors de 40 anys. El Periódico, però, explica per què manté la calma: la xifra de contagis ja no és un indicador fiable de la pandèmia. Ben vist.
El Tribunal de Comptes ha fet saber via El Mundo i El País que la Generalitat s’exposa a cometre frau de llei i ves a saber quants il·lícits més si avala les fiances amb què aquell organisme ha multat 34 excàrrecs de la Generalitat i amenaça de confiscar-los els béns. El País ho explica sense excitar-se. El diari ultra no amaga el seu afany revengista en el to dels seus títols. El Punt Avui ho titula des del punt de vista dels afectats i diu que el Govern no sap cap on anar: “Encallats”. La Razón revela que Albert Rivera serà una de les estrelles de la convenció del PP d’aquesta tardor. No es podia saber. Cap diari, fora de La Vanguardia, mostra una mínima inquietud per la sentència de l’Audiència de Madrid que compra els arguments racistes i basats en mentides del cartell electoral del Vox, aquell que enfrontava els menors estrangers amb la teva padrina/àvia. Fins i tot el títol d’El Mundo sobre el cas desprén triomfalisme. Si fos tu, em preocuparia.
Foto principal: Raffaella Carrà a Tormento del passato (de Mario Bonnard, 1952)
