Mentre la política catalana dona menys notícies que gols fa el Barça, l’espanyola —potser caldria dir-ne madrilenya— no para d'afegir combustible a la foguera de les portades. No només perquè toca coses de substància. També perquè la cultura mediàtica ancestral de la capital d’Espanya —tensió, flama i trabuc—, revifada en els anys de decadència i desori de l’últim mandat de Felipe González (1993-1996), ha cristal·litzat en trinxeres i faccions des de les que s’escometen mitjans i periodistes, que sovint es comporten com a vicaris dels poders. Ho recordava aquest dissabte Juan Luis Cebrián, l’exdirector d’El País, i ho documenta a bastament Pedro J. Ramírez, l’exdirector d’El Mundo, en el seu primer volum de memòries, publicat ara fa uns dies. En aquesta atmosfera, el periodisme esdevé la política per altres mitjans —fins i tot la guerra per altres mitjans, tal com diu la frase original de Von Clausewitz.
Un nou camp de batalla és ara la reforma de la Constitució. Les portades d’aquest diumenge són les esquerdes per les que aflora la lava d’aquest volcà, fins ara subterrani. La Vanguardia, prudentíssim sempre, ho toca en una pàgina interior i en format de crònica, una manera cautelosa de començar a parlar-ne, com qui posa la punta del peu a la piscina aviam si l’aigua no és massa freda. L’ABC en parla al segon tema de portada per blasmar al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, al que acusa de “revisionista” constitucional i “d’embarcar” al PSOE. “Revisionisme” és un terme amb connotacions pejoratives –cosí germà de “negacionisme”— que fas servir quan vols degradar una reforma o una renovació que no t’agraden. El feien servir els marxistes ortodoxos per desqualificar les escissions socialdemòcrates de finals del segle XIX. Que l’ABC faci servir un terme tan connotat indica fins a quin punt li desplau la idea de reformar la Constitució.
La Razón també obre amb el tema. Amb molta murrieria —no pot ser casualitat— li fa un bon estrip a Sánchez amb una entrevista a la ministra de Defensa, l’exjutgessa Margarita Robles, que declara: “La Constitució no necessita cap reforma: li queda una vida molt llarga”. Bum! Pensa que Robles és la política socialista que agrada a la dreta mediàtica (i a l’altra) i la promocionen sempre que poden perquè la consideren una candidata que el PP acceptaria com a presidenta d’un govern de Unidad Nacional. Actualment, aquesta idea ja no corre tant perquè la patria no perilla —l’independentisme no és el que era— però, mira, a l’hora de posar-se de cul a una reforma constitucional, La Razón ha buscat algú que, de pas, li embolica el marro a Pedro Sánchez.
La reforma de la Constitució no és un tema nou. Fa rum-rum des de principis de segle. Pasqual Maragall ja en va proposar una “reforma limitada”, una proposta que José Luis Rodríguez Zapatero li va manllevar per la campanya del 2004. El seu afany reformista es va quedar en canviar l’article 135, gairebé d’amagatotis, perquè obligués a l’estabilitat pressupostària i establís que el pagament del deute públic passa per davant de qualsevol altra despesa de l'Estat als pressupostos generals, siguin pensions, hospitals o escoles. Era l’any 2011, crisi de cavall, i Espanya es va quadrar davant Brussel·les i el Banc Central Europeu, que no havien tingut escrúpols en administrar a Grècia un remei molt més cruel i amarg. En fi, apunta’t el tema com un dels debats a seguir aquests mesos que venen. Les portades ja sonen el toc d’infanteria.
La Razón, portada
ABC, portada
El Mundo, portada
El País, portada
La Vanguardia, portada
El Periódico, portada
El Punt Avui, portada
Ara, portada