Portades: L’acord per la reforma laboral fa enfurir la dreta impresa

Gran títol el d’El País. Govern espanyol, sindicats i patronals s’han posat d’acord en la regulació bàsica laboral per primer cop des del 1980, l’any que es va aprovar l’Estatut dels Treballadors. El Periódico va per aquí però no acaba d’adonar-se de la magnitud del fet, més enllà d’una derogació parcial de la reforma imposada/aprovada en solitari pel PP el 2012. La Vanguardia tampoc l'acaba d’encertar, malgrat l’alè d’entusiasme que s’escapa del seu títol. Tampoc no n’hi ha prou, com fa l’Ara, dient que s’ha arribat a temps de complir la condició imposada per Brussel·les per remetre un altre tros dels fons europeus postcovid. No. Tothom sap que els terminis i ultimàtums de la UE són un invent de buròcrates i diplomàtics per pressionar, ja que si no t'agraden uns terminis i ultimàtums en tenen d’altres. Són part de la xerrameca europea, del Brussels bullshit, com deia The Economist fa unes setmanes. També passa que als periodistes ens encanta aquesta narrativa perquè incorpora perill, risc i emoció al relat avorrit de la política.

Aviam, que a l’Espanya polaritzada, enfrontada i visceral, on tot va a matadegolla, on negociar és de febles, covards o traïdors; on la política es fa a crits i ganivetades, com l’última batalla de l’última guerra abans de la fi del món; en aquesta Espanya, que aquests tres actors s’hagin posat d’acord en alguna cosa de relleu i substància és més que fenomenal. És transcendental. Vol dir que és possible, contra el relat de la dreta espanyola i dels seus terminals mediàtics, i té molt mèrit que una ministra comunista posi d’acord la patronal més conservadora de la història amb uns sindicats que són menys representatius del que voldrien —tres actors que ho tenien tot per acabar barallats.

D’aquí ploren les portades del Trio de la Benzina —potser no la de l’ABC, que sembla que l’han agafat per sorpresa i es limita a dir què ha passat de manera que fins i tot queda bé la vicepresidenta i ministra Yolanda Díaz. El Mundo, en canvi, prova de menysprear l’acord com un “pacte de mínims” en què la ministra renuncia al que pretenia i, sobretot, “no deroga” la reforma del PP. Aquest títol, pensat per humiliar, només manifesta l’enrabiada que tenen els que han fet la portada. La Razón gira els canons contra el president de la CEOE, a qui acusa “d’entregar-se” a Díaz. Es veu que un autèntic espanyol i patriota mai “s’entrega” i menys a una ministra socialcomunista. L’amargura d’aquests diaris és molt gran. La seva rebequeria fa riure. Tenen un tema menys per crispar la gent i la vida i els dol. A part: el fet que el Foment, la patronal catalana, i CEIM, la madrilenya, refusin signar l’acord t’explica molt bé on se situen l'una i l'altra.

“El monopoli” d’El País

El País, però, no està tan encertat en un altre titular de portada, un de petit, on s’alegra de l’entesa d’ERC, Junts i els socialistes per la renovació de diversos organismes com el Consell de la Corporació de Mitjans Audiovisuals, el Consell de l’Audiovisual i altres. “Els pactes de calat a Catalunya ja no són monopoli de l’independentisme”, arrenca el text, com volent dir una altra cosa. Aviam, sí que ho són, ànima de càntir. El que passa és que la preferència d’El País és que els socialistes siguin part de tots els plats i salses. Quan els independentistes van pactar els pressupostos amb els Comuns i no amb la CUP —un fet més rellevant—, el mateix diari va presentar-ho com una mena d’apocalipsi indepe i prova final de la fragilitat del Govern.

Ara resultarà que el repartiment d’unes quantes cadires —alguns dels òrgans renovats semblen una mena d’hospital de dia de polítics atrotinats i/o un casinet d’amiguets— és l’última coca-cola del desert. Posats a celebrar “pactes de calat a Catalunya”, podien haver celebrat l’acord de pressupostos entre Els Independentistes Que Monopolitzen Els Pactes De Calat i els Comuns. Avui ho fan tots els diaris de Barcelona fora d’El Periódico (ja no és “de Catalunya”). És lògic. Té més substància per fer una crònica que l’exsecretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya defensi al Parlament els pressupostos elaborats per l’exdirector general de la Fundació Bancària La Caixa. Més que el pacte de tres partits polítics per repartir-se uns bons càrrecs entre amics i amigues, coneguts i conegudes, saludats i saludades. Però, escolta, cadascú tria les seves cròniques com tria els seus vicis i aficions. Primer, la llibertat. Sempre.