Aquest dimarts al Quioscos & Pantalles es deia que La Vanguardia s’havia fet un embolic o no tenia prou informació en afirmar que “les negociacions sobre la sedició eren una nosa, un obstacle, un destorb en el delicat estira i arronsa per renovar el Consell General del Poder Judicial” (CGPJ) entre el govern espanyol i el PP. Doncs bé, La Vanguardia tenia raó i resulta que el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, aquest dijous, ha suspés les converses sobre el Poder Judicial —gairebé s’havia arribat a un acord— fins que Pedro Sánchez no renunciï a rebaixar les penes per sedició. Molt bé La Vanguardia, que va anticipar dimarts allò que altres expliquen quatre dies més tard. Inclinem els nostres caps.
El País també s’ha de menjar amb patates la portada de dimarts, presidida per un títol que donava per feta la reforma de la sedició i amb un, diguem-ne subtext, en què demanava valentia al govern espanyol per tirar-la endavant. Aquest divendres, el títol sona a enrabiada, perquè posa Feijóo a l’estenedor i el deixa com un polític poruc i espantadís, que és el mateix que li ha dit Pedro Sánchez: “A Feijóo li han tremolat les cames”. El vencedor mediàtic d’aquesta batussa és El Mundo, que dijous va titular la portada amb un missatge mafiós d’avís al mateix Feijóo: “El PP tem la reacció de ‘la dreta política, judicial i mediàtica’”. Els hi ha sortit bé. Com comenta un periodista de La Vanguardia, “a la Villa i Corte, amenaçar des d'una portada al líder de l'oposició i aspirant a presidir el país [es refereix a Espanya], funciona. Perquè tinguem clar el mapa del tipus de país que som”.
La desgràcia de tot plegat és com els diaris que s’editen a Madrid juguen a fer política per altres mitjans que la democràcia no té en el seu repertori —les eleccions o la separació de poders, per esmentar-ne un parell. El mateix esforç que posen en dir als polítics què han de fer i a la gent què ha de pensar, el podrien dedicar a informar i prou. Però no va així i han contribuit a trencar els plats que el govern espanyol mantenia girant per separat: els Pressupostos Generals de l’Estat, la renovació del CGPJ i la reforma de la sedició. En aquest últim afer, la Moncloa havia convençut Esquerra Republicana, partidària en principi d’eliminar el delicte, d’aconformar-se amb una reducció de la pena.
La sedició es tipifica en el Codi Penal del 1822, en una Espanya gripada per la plaga dels pronunciamentos dels espadones militars, com s’anomenava als cabdills com Espartero, Serrano, Pavía, O’Donnell, Primo de Rivera o el mateix Joan Prim, entre molts altres. L’actual Codi Penal tipifica aquest delicte als articles 544 i següents i el castiga amb entre vuit i deu anys de presó als qui el cometin, i entre deu i quinze anys si són autoritats. El govern espanyol volia rebaixar la pena a cinc o sis anys, però mai buidar el tipus penal sinó mantenir-lo, malgrat que és un anacronisme i té una redacció confusa que permet arbitrarietats i lawfare com la sentència del Tribunal Suprem contra els líders de l’1-O.
No cal fer massa voltes per adonar-se de l’endarreriment polític —i mental, social i cultural— que suposa per Espanya l’existència de mitjans de comunicació i de polítics —el PP, en aquest cas, però també el PSOE, que va xafant ous tot el temps perquè potser ja els va bé així— que posen pel davant la unitat d’Espanya a la força que requereix la vigència d’antigalles penals com la sedició, en comptes de promoure la intel·ligència de proposar un projecte comú que convoqui als ciutadans, sense exclusions, a comprometre-s’hi lliurement.
La sedició tal com ve definida al Codi Penal espanyol no existeix a Europa. La mateixa justícia alemanya no la hi va veure en examinar la causa contra el president exiliat Carles Puigdemont, detingut a Slesvig-Holstein. La justícia suïssa ho va considerar un delicte polític i també va ignorar les peticions de la justícia espanyola respecte a Marta Rovira i Anna Gabriel. La britànica i la belga, si fa no fa. El Consell d’Europa afirma que promoure pacíficament la independència o una reforma constitucional dissident és un exercici de llibertat d’expressió que cal protegir en comptes de tipificar-ho al Codi Penal i associar-li penes desproporcionades i medievals. Per paga, l’oposició boscana i primitiva a reformar o eliminar un delicte anacrònic paralitza la reforma del Poder Judicial que la Comissió Europea urgeix i exigeix. Aviam com encaixa tot això amb el relat de la “democràcia plena” i si la Comissió i el Tribunal de Justicia de la UE s’ho empassen.
