La notícia podia ser que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha complert una promesa, un “compromís personal” en diu ell, relacionat amb la taula de diàleg: reformar el delicte de sedició. Només aquest fet ja és molt notable, molt remarcable, atesa la insistència del cap de l’executiu espanyol a emparaular-se i acte seguit fer-se el suec. El Periódico, potser de forma involuntària, potser amb afany de destacar-ne la rectitud, fa un titular adient: “Sánchez compleix el seu compromís i deroga el delicte de sedició”. En dues setmanes, Sánchez ha saltat de l’excusa que no tenia prou majoria al Congrés —El País, en un títol-torpede de portada li va recordar que sí que la té— a presentar la proposta a la cambra. Ara, el govern espanyol vol canviar-li el nom pel de “desordres públics agreujats” i rebaixar-ne les penes a cinc anys. Aviam com canvia la definició actual, una redacció confusa que permet arbitrarietats i lawfare com la sentència del Tribunal Suprem contra els líders del referèndum de l’1-O.
🔴 Reforma del delicte de sedició, última hora | DIRECTE
La notícia s’ha sabut entrada la nit, de manera que als diaris impresos no hi ha hagut temps per reflexionar-hi i processar-la en un títol. És a dir, les portades d’aquest divendres són un bon termòmetre per conèixer els primo primi dels diaris, els actes no gaire deliberats, gairebé reflexos, la primera reacció. Molts cops, les respostes en calent expressen el sentiment més primari d’una persona, com qui s’allunya automàticament d’un mal olor sobtat. Si un ha de quedar bé, s’aguanta el fàstic. Si l’agafa de sorpresa, reacciona girant el cap sense dissimular. Un exemple n’és El Mundo, que obre a tota portada amb un títol infantil i mentider, senyal que el seu instint és degradar qualsevol cosa que perjudiqui la paranoia venjativa contra l’independentisme. “Sánchez eliminarà la sedició perquè l’1-O van ser ‘desordres públics’”, titula.
No, amigues i amics del tabloide ultra. Sánchez la reforma perquè la sedició tal com apareix al Codi Penal espanyol és una antigalla inexistent a Europa. La justícia alemanya no la hi va veure en la causa contra l’exiliat Carles Puigdemont. La justícia suïssa ho va qualificar de delicte polític i va ignorar les peticions espanyoles respecte a Marta Rovira i Anna Gabriel. Els tribunals britànics i belgues, ídem. En la majoria de democràcies que ho són, promoure sense violència una dissidència constitucional com l’independentisme és exercir la llibertat d’expressió i mereix protecció en comptes de penes bàrbares i desproporcionades, més greus que les de l’assassinat. Que l’1-O no va ser ni “desordre públic”, com dona per fet El Mundo, ni “aldarulls de carrer”, com en diu La Razón, ni un “aixecament tumultuari”, com diu la condemna, se’n van adonar tots els corresponsals de premsa que hi eren. També els periodistes espanyols, encara que després van anar canviant d’opinió a mesura que trobaven excusa en els atestats de la Guàrdia Civil, la instrucció a l’Audiència Nacional i el procés al Tribunal Suprem fabricaven la fàbula de la violència per aplicar-li els càstigs de la rebel·lió, com volia la Fiscalia, i de la sedició finalment. El mateix PSOE tampoc ho veia: el 2-O, volia reprobar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al Congrés per la violència policial i després, en una maniobra mai explicada, se’n va desdir. Etcètera. Sánchez reforma la sedició perquè és un delicte anacrònic, tipificat el 1822 per desincentivar —sense èxit— l’epidèmia de pronunciamentos —cops d’estat generalment incruents— entre els cabdills militars dels segles XIX i XX. L’actual Codi Penal castiga aquest delicte amb vuit a quinze anys de presó.
El País, que, com La Vanguardia, ho presenta amb un títol fred i factual i sembla més imparcial i assossegat, traspua sense embuts aquesta ànsia de revenja dels líders independentistes exiliats en el text de la informació de la versió digital. Val la pena reproduir-lo, perquè se li entén tot. Esta reforma —diu el diari— implicará sin duda una reducción sustancial de las penas, pero no que los líderes que se fugaron, en especial el expresident Carles Puigdemont o también la secretaria general de ERC, Marta Rovira, queden sin ningún tipo de condena, según [Pedro Sánchez]. “Puigdemont tendrá que rendir cuentas ante la justicia española, seguirá siendo delito”, ha señalado. Si los fugados deciden volver a España después de que la reforma entre en vigor, se enfrentarán a una pena mucho menor y probablemente no sufrirían presión preventiva —para justificarla es necesaria una pena potencial muy alta—, pero eso no conllevaría que evitasen con seguridad la cárcel. Moltes ganes de veure’ls a la garjola és el que tenen.
