Les portades madrilenyes d’avui deixen un dubte surant en l’aire: qui és el nou papu del Trio de la Benzina i, per extensió, de tot l’aparell mediàtic de la dreta i la dretota espanyoles. Segurament les portades de demà resoldran el debat, que ara mateix enfronta al rei emèrit Joan Carles I i al ministre de la Presidència Félix Bolaños, que ha estat descrit com una mena de Richelieu de Pedro Sánchez, el relleu d’Iván Redondo, aquell assessor de Moncloa sobre el qual la Brunete mediàtica descarregava les seves ires. Avui era el dia que Bolaños havia de consagrar-se com a Papu Suprem, però l’exclusiva d’El Mundo sobre Joan Carles I ho ha engegat tot a rodar. Bé, més o menys, perquè —és un pronòstic agosarat— el títol d’Home del Sac se l’emportarà Bolaños, malgrat tot. Ja l'acusen d’impossibilitar l’acord per renovar el Poder Judicial (El País diu el contrari i en culpa Pablo Casado, president del PP).
Anem al rei. El Mundo ha pogut llegir la paperassa que amb què la Fiscalia del Tribunal Suprem demana a la justícia suïssa informació sobre els comptes corrents relacionats amb l’emèrit en aquell país. El cas és que la Fiscalia explica que Joan Carles I va fer la seva fortuna via “comissions i altres prestacions semblants en virtut de la seva intermediació en negocis empresarials internacionals”, fortuna que l’emèrit ha amagat les últimes dècades en paradisos fiscals i que suposa almenys quatre delictes: blanqueig de capitals, frau a la Hisenda pública, suborn i tràfic d’influències. La Fiscalia també assenyala que “part de les quantitats rebudes [per Joan Carles I] van ser transferides a comptes dels quals eren titulars membres de la família reial o persones vinculades a ells”.
El sistema mediàtic de protecció
Les implicacions d’aquest informe de la Fiscalia són de deixar garratibat, bocabadat i esmaperdut. Joan Carles I feia negocis mentre era cap de l’Estat i aprofitant-se d’aquesta condició. És difícil que ho sabés poca gent. Són “dècades” fent de comissionista. Alguns aparells de l’Estat i de la societat civil, de l’economia, del seu entorn… han fet els ulls grossos i tant ells com la casa reial segurament ens sabran dir com és que no en sabien ni sospitaven res. També es fa estrany que Joan Carles I segueixi fugit —ara sí, fugit— si la Fiscalia té indicis d’aquests delictes. Ell segueix als Emirats Àrabs, protegit per agents espanyols i pagat per la mateixa Hisenda espanyola a la qual, segons sospita la Fiscalia, va defraudar.
Al sistema mediàtic, abans tan eficient en la protecció de la Corona, li resultarà complicat xiular i mirar al sostre, i demanar que no es confongui la Monarquia amb la persona del seu titular. Ves per on, en això consistia el Gran Relat fabricat per l’aparell mediàtic espanyol per donar sentit a la Transició™, la Monarquia Moderna™ i la Democràcia Consolidada™. “No sóc monàrquic, sóc joancarlista” és l’expressió quintessencial d’aquella època. I la monarquia és un règim lligat a la persona, a la família. Què passa amb Felip VI? Perquè si ara es veu que Joan Carles I va fer pocs monàrquics per convicció i els va fer per interés… quin és l’interés del seu hereu? El joancarlisme era la coartada de l’afany de poder i lucre d’uns i la justificació intel·lectual a les renúncies ideològiques, si us plau per força, d’altres. En molts casos, tot alhora. Caldran molta informació i moltes portades per aclarir-ho tot.
