Les portades d’aquest dilluns després de la Diada presenten tres relats diferents de l’esdeveniment. Un és el que s’escola de les portades dels diaris de Barcelona, que parlen des de la perspectiva de la gent del moviment independentista. El títol de La Vanguardia reconeix que és una força amb una capacitat gran de mobilització, alhora que no aconsegueix generar una estratègia que li permeti ocupar eficaçment el poder en favor de les seves reivindicacions. A l’Ara fa l’efecte que l’èxit de la convocatòria l’agafa amb el pas canviat. El seu relat aquests dies passats és que els partits s’han enrocat, especialment Junts i la seva terminal civil, l’Assemblea, a la que assenyalen amb insistència i més o menys directament a través de tercers, de proxies —ahir era el president Artur Mas en una entrevista—. Aquest dilluns, el diari posa de relleu la distància entre l’ANC i Òmnium i l’editorial afavoreix la posició d’Òmnium. L’Ara podia haver destacat, alternativament, que aquestes dues organitzacions han estat prou assenyades per convocar l’acte a l’una i són capaces d’acudir-hi i dirigir-se plegades a gent diversa malgrat les diferències. Així mateix ho ha fet la gent que ha anat a la manifestació. El Punt Avui, en canvi, passa xafant ous per les divisions de l’independentisme institucional i exalta “la gent”, que “mai falla”, un dels tòtems més estimats de l’independentisme feelgood.
L’altra narrativa és la dels diaris que s’editen a Madrid. Esquiven la qüestió de les xifres, amb bon criteri, perquè la cosa no va de quantitat. L’assistència no és una dada que serveixi al seu relat ni tampoc explica gran cosa, perquè la Diada sempre és un èxit si la compares amb qualsevol altra manifestació al país d’Europa que vulguis. La narrativa dels diaris madrilenys és més refinada. Martelleja la idea que l’independentisme està fracturat entre “el carrer” i les institucions: els partits entre sí i les anomenades entitats de la societat civil, cadascuna de les quals s’assigna a una de les dos grans forces indepes. El que destaquen, sobretot, és que els blocs de la coalició de Govern es tiren els plats pel cap al carrer i se les tenen al Parlament mentre preserven els espais de poder d’una manera tan precària que és impossible que la Generalitat governi res. La suma de tot plegat és que l’independentisme és un mal negoci per Catalunya.
Hi ha matisos, esclar. El País ho explica com un torcebraç entre “la manifestació convocada per l’ANC”, d’una banda, i Esquerra i Junts per una altra. Els encanta dir-ne “fractura”, igual que el trio de la benzina parla de órdago. Bé. És una mica agosarat parlar de “la manifestació” com una entitat contra el Govern, perquè allí també hi participaven els consellers de Junts i militants il·lustres d’Esquerra. O bé no se’ls ha acudit altra cosa que crear un subjecte polític anomenat “la manifestació” per sostenir el seu relat o el tenen tan decidit que ja no han estat a temps de fer-ho millor davant els fets polits i pelats. El Mundo, en canvi, no fila tan prim i aprofita l’avinentesa per enfrontar als dos partits del Govern, en considerar l’Assemblea una extensió civil de Junts i fot-li que és de Reus. És el seu relat des de fa setmanes i hi encaixarà la realitat com sigui, a martellades si convé, com avui.
El tercer relat considera l’independentisme un fet polític i social en decadència i el presenta com un corrent que encara conserva gran inèrcia però s’esllangueix i esdevindrà perjudicial. És el que fa El Periódico, que obre portada dient això mateix en format afirmació demoscòpica. La Vanguardia publicava aquest diumenge una pàgina amb la mateixa tesi, cosa que fa pensar: casualitats i/o coincidències com aquestes no se’n donen tantes. La pàgina de La Vanguardia no tenia ni cap ni peus perquè els resultats electorals són els que són i cal torturar molt les dades per a fer-los-hi dir el contrari. Mostrar l’independentisme com un tòxic pel país potser és una estratègia de llarga distància dels dos diaris més venuts de Catalunya però, en termes històrics, explicar els moviments polítics i socials amb xifres i percentatges té les potes molt curtes. És jugar a perdre perquè el que vol el moviment independentista és, precisament, que ens contem.