Arrenca avui a tota portada i a gairebé totes les portades la dansa dels set salts de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que fa dos anys i mig que té el mandat caducat. Els mandats són de cinc anys. Les funcions principals de la cosa són vetllar per la independència dels jutges respecte a altres poders de l’Estat (va, no riguis) i nomenar als jutges dels principals tribunals. El PP en tenia bloquejada la negociació perquè la composició actual de l’organisme li és favorable. Té gràcia que diaris com El Mundo, La Razón o l’ABC presentin l’obstruccionisme del PP com una resistència a la “politització” del Poder Judicial, mentre que els esforços —no sempre encertats— de l’actual coalició de govern espanyola per renovar-lo es descriguin com el contrari.
En el fons, el que passa és que a aquells diaris la politització que ve no els agrada tant com la present. Pensaràs quina mala figura fan, perquè si estan pendents de l’interès ciutadà, com és que aquests 28 mesos no han fet la vida impossible als partits i al Poder Judicial exigint-ne la renovació en els termes establerts, denunciant els nomenaments fets en aquest període d’interinitat, etcètera. En fi, saps bé que la relació entre els diaris i l’interès públic és, diguem-ne, conflictiva, i la conseqüència és que hi perden, exactament, els ciutadans —en minúscula, que sempre cal aclarir-ho tot—, la mateixa justícia i els professionals als que perjudica tot aquest circ de togues.
És també trist comprovar, portades en mà, la poca fiabilitat del que expliquen avui els diaris, més enllà de descobrir les seves apostes. Cada un en diu una de diferent. Mentre El País diu que el PP veta a dos “magistrats progressistes” —eufemisme de patrocinats pel PSOE i/o Podemos—, l’ABC afirma que el PSOE “valora cedir a Podemos” dos cadires —missatge: mama, por!—, La Razón afirma que Podemos encara fa trontollar l'acord, i El Mundo que el president del PP, Pablo Casado, s’ha conjurat a vetar qualsevol intervenció de Podemos, com volent dir que, tranquils, que la subhasta del Poder Judicial quedarà, com sempre, en mans dels dos grans partits dinàstics espanyols. Lligat i ben lligat.
La Vanguardia es fa un embolic entre títol i subtítol. Al principal diu que els partits són a prop de l’acord i al secundari que cap de les parts “admet cap cessió”. Aviam, si ningú amolla res, a quina mena de pacte han d’arribar? O és un miracle, que en política no se’n gasten, o de les negociacions no en saben gran cosa. Sort que el paper ho aguanta tot.
Això. Que els diaris s’han acostumat al mercat de Calaf judicial i en parlen com d’un fenomen meteorològic recurrent. Recordes bé la història de l’anterior —i fallida— renovació. Al novembre del 2018, PP i PSOE van tancar l’alineació del CGPJ, amb Manuel Marchena de president i majoria de vocals recomanats pels socialistes. Malauradament per ells, es van conèixer uns whatsaps del portaveu popular al Senat, Ignacio Cosidó, als seus senadors i diputats perquè no s’amoïnessin, que “controlarien pel darrere” la Sala Penal del Tribunal Suprem i la Sala 61, que s’encarreguen de jutjar a polítics i partits, de manera que els casos de corrupció del PP romandrien en bones mans. L’acord se’n va anar en orris i ja saps la resta: sentència Gürtel duríssima amb el PP, moció de censura, bla, bla, bla. Marchena va presidir el tribunal que va jutjar als líders de l’1-O.
El fet que jutges i magistrats no protestin —és eixordador el silenci de l’estament judicial sobre aquests encants— també explica tantíssimes coses sobre la salut del tercer poder de la Democràcia Plena™. Justament el dia que es commemora el fracàs del cop d’Estat del 23 de febrer del 1981. Ben mirat, potser no va fracassar tant.
