Passa molt desapercebuda a les portades la renovació del Tribunal Constitucional, malgrat que s'espera baralla per presidir-lo, i que el president sortint, Pedro González-Trevijano, patrocinat pel PP, va plegar, molt torero, remenant la cua i fent els gegants, amb una defensa de la decisió d’aturar el debat i votació al Senat de la llei que facilitava la renovació del mateix TC. Trevijano va tenir el nervi de remarcar que no hi ha zones exemptes al control del tribunal, que té la tasca d’assegurar que es respecta “un límit infranquejable”, davant del qual no s’hi valen “paral·leles sobiranies parlamentàries” ni “sobiranies populars que diuen emanar, sense cap intermediació, del suposat mandat directe d'un col·lectiu”. Diu El País que va rebre “alguns aplaudiments tebis”. Aquest discurs és fer ballar els gegants abans del Corpus, una cosa ben extemporània, i es fa estrany que la flaire de dictadura constitucional i judicial que desprén no tingui més i millor presència a les portades, sobretot després que aquesta peculiar doctrina de les “sobiranies paral·leles” hagi provocat una crisi institucional tant o més gruixuda que el procés independentista. L’ABC és el que més ho destaca, amb un pòster dels nous magistrats i uns títols que fan soroll d’avís, de reprensió, d’esbroncada.
Les portades dels diaris que es miren amb carinyo l’estat actual de coses a l’Espanya política s’han estimat més, aquest dimarts, tornar a obrir amb la situació al Brasil perquè, com ja se sap, la solidaritat amb les penes i treballs d’una democràcia a 8.000 quilòmetres de la pròpia és més valuosa que seguir remenant la merda de la pròpia muntanya, que sí que fa pudor —no com la de les cançons del Quimi Portet o de La Trinca—. Aquí La Vanguardia ha tocat una fibra sensible, llàstima que sigui en una columneta, amb un títol que descriu molt bé l’estat actual de coses a l’Espanya política: “La política espanyola s’embranca en símils amb l’assalt dels bolsonaristes”. Espanya és, segurament, l’únic país d’Occident on els partits polítics (els dinàstics) han fet servir la rebel·lió bolsonarista per llençar-se-la pel cap i procurar-ne rèdit electoral. Són coses de la Democràcia Plena™.
Dues notes més —potser exagerades i pedants— de les portades d’aquest dimarts. Una apareix al títol principal d’El Mundo, que parla dels joves “que cauen en l’atur”. Que cauen, diu, com algú que va per terra pel carrer perquè una llosa que balla li ha fet perdre peu o com algú que “cau en les drogues”. Caure en l’atur, com si fos culpa dels aturats, als que es revictimitza com a perdedors i causants de la seva pròpìa desgràcia. Tan fàcil com era dir “Quatre de cada 10 aturats joves de la UE són espanyols”. L’altre comentari és encara més malpensat i té a veure amb el títol principal de La Razón. S’hi explica que “Feijóo atura la denuncia a la UE contra Sánchez” i, amb l’agua que baixa, ja no se sap si és una informació freda i sense biaix o és com un avís mafiós per a que tornin a actuar les mateixes forces de la dreta dura de l’interior del PP per a que Feijóo sigui menys formal i bon jan i continuï assetjant al govern espanyol per terra, mar i Brussel·les, com ja va passar amb l’acord que el president del PP tenia cosit amb el PSOE per desbloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial i del TC. A Pedro Sánchez, ni aigua.