Torna a cridar l’atenció que cap dels dos diaris grans de Barcelona esmenti en portada la persecució penal que la jutgessa Carmen García Martínez ha obert per malversació contra el conseller Raül Romeva, l'exsecretari del Diplocat Albert Royo, el secretari de Govern, Víctor Cullell, i set alts càrrecs més. Tampoc no diuen res dels 4,5 milions d’euros que el Tribunal de Comptes reclama a Royo com a fiança, ni dels 35 milions —la xifra exacta es desconeix— que pretén arrabassar a 35 antics càrrecs del Govern (entre ells Puigdemont, Junqueras i Mas) per raons semblants. Aquesta absència mostra la sensibilitat informativa d’aquests diaris, les seves pors —o potser les seves inclinacions, que si callen tant serà que ja els està bé—. Es coneix també quin és el valor i la força dels editorials on protesten que el conflicte no s’acabarà fins que no s’aturi la repressió. Poca o cap.
L'editorial de dimecres deia que els adversaris de Pedro Sánchez, del seu govern i del PSOE han olorat la sang que surt pels mil talls de la rebolcada electoral a Madrid, als quals cal sumar altres contusions i nyanyos de pronòstic reservat: la inacció i les mentides respecte a la crisi catalana (o espanyola); el silenci sobre la saga/fuga de l’emèrit i la submissió a la casa reial; la targeta groga de la Unió Europea pel projecte de reforma de l’elecció del Poder Judicial; les penes i tràfecs del govern espanyol per presentar a Brussel·les el pla de reformes a fons que condiciona l’arribada dels fons de reconstrucció; la relliscada a Múrcia que va fer caure la fitxa de Madrid. Etcètera. Avui a tot plegat s’hi afegeix la tensió interna entre els socialistes andalusos, als quals encara governa Susana Díaz, l’adversària interior de Sánchez. Un drama en diversos escenaris que és mel per al Trio de la Benzina i també, no ens enganyem, per a qualsevol diari que se’n vulgui dir.
Resistència del Tribunal Suprem
També els tribunals Constitucional i Suprem s’han apuntat a fer vudú als socialistes, encara que avui només El País destaca la resistència del Suprem a acceptar la llei que li encarrega de resoldre els recursos sobre les restriccions de les comunitats autònomes un cop vençut l'estat d’alarma. L’alt tribunal ha encarregat un informe sobre la llei on fa de criatura que no es vol menjar la sopa. El diari progre ho mata amb un titular com un estilet, on destaca les queixes dels magistrats perquè la llei els fa “copartíceps” de “decisions polítiques”.
Aquesta sí que és bona. Aix, uix, decisions polítiques, quite, quite usted. Es coneix que els senyors només es queixen quan les “decisions polítiques” que han de prendre no els abelleixen, els representen una feina feixuga o calculen que el resultat els perjudicarà. En un altre moment, l’informe del Suprem ganyola, dolgut, per l’increment de feina que els suposarà la nova tasca, tan carregats com ja n’estan, pobrets. La resta de portades passen per aquest afer xiulant i mirant al sostre. És una llàstima, perquè és la prova viva de les maniobres de resistència del Suprem quan és el seu estatus (polític) el que està en joc.
Les portades d’aquest divendres no aclareixen encara qui serà l’ase dels cops mediàtic que rellevarà Pablo Iglesias. El Mundo deixa anar una nova pista: diu que Iglesias promou la ministra Ione Belarra dins d’Unidas Podemos perquè controli la ministra Yolanda Díaz. Aquest relat té l’inconvenient que va ser el mateix Iglesias qui, inequívocament i pública, va ungir Díaz com a successora. Vaja, que sona una miqueta a invent dels guionistes d’una House of Cards de quarta.
