Costa d’entendre que només l’Ara tingui en portada la sentència on el Tribunal Constitucional (TC) considera que de la Constitució “no en deriva la necessària determinació per l'Estat d'una proporció de l'ús del castellà en el sistema educatiu”. És a dir, la Constitució no empara la imposició d’una quota lingüística a l’escola, el famós 25% del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) avalat després pel Tribunal Suprem. La sentència no es mulla més. Ara tot depèn de si el TC aplica aquesta mateixa interpretació de la llei espanyola d'educació a la llei i al decret llei que el Govern i el Parlament van aprovar per protegir l’escola catalana d'ingerències judicials en els programes educatius. Si el TC torna a actuar en aquesta línia a l’hora de resoldre el recurs del TSJC contra la llei i el decret catalans, l’ensenyament quedarà salvat de l’activisme judicial del qual s’aprofita un grapat de famílies militants per imposar a la resta el seu criteri particular sobre la llengua a l’escola. Els responsables educatius —els pares, els mestres, els directors, l’administració— podran tornar a exercir la seva tasca sense veure’s condicionats pels jutges en funcions de Departament d’Educació.
La sentència d’aquest dimarts és, doncs, molt rellevant. Per això es fa estrany que els diaris que s’editen a Barcelona no en diguin ni piu en portada, després d’haver dedicat tant d’espai a la guerra lingüística promoguda per una minoria contra la voluntat de la immensa majoria de pares i mestres i, esclar, contra la voluntat del Parlament i el Govern sorgits de les urnes. Encara queda camí per córrer, perquè la sentència inclou alguns pronunciaments ambigus. En un d’ells indica a l’Estat que ha de trobar “un patró d'equilibri o igualtat entre les llengües” i un dret efectiu a fer-les servir, criteri del qual també podrien valer-se les famílies militants de la campanya contra l’escola catalana per demanar l’equiparació de les dues llengües en el temps d’ús o en nombre d’assignatures. En fi, els diaris de Barcelona que aquest dimecres no parlen de la cosa en portada semblen una pel·lícula sense final, per molt que ho expliquin en pàgines interiors.
Sobta també que l’ABC, el tabloide monàrquic espanyol, no digui res en primera pàgina de l’última aventura de Joan Carles I, l’escapada a Londres per sopar en un club privat i assistir a la semifinal de Champions entre el Chelsea i el Real Madrid. Tots els altres diaris de Madrid en diuen alguna cosa, amb un deix d’inquietud. El País fins i tot explica que l’emèrit viatjarà a Sanxenxo, Galícia, per entrenar amb el vaixell Bribón (quin karma té aquest nom, oi?) perquè vol participar en el campionat mundial de velers. Aviam, El País, que parlem d’un senyor de 85 anys amb dificultats serioses per moure’s, com es veu a la fotografia de portada del mateix diari —també a la d’El Mundo— on surt amb bastó i auxiliat per dos ajudants. Aquest home tolit, en quina competició ha de participar, ànimes de càntir? Potser el diari progre fa un exercici de post-ironia contemporània. Si és així, s’han deixat escapar la millor: Joan Carles de Borbó, present a l’estadi de Stamford Bridge, ha resolt la pregunta que aquests dies angunieja els salotti buoni —i no tan buoni— de Madrid: quin és l’equip del règim?