Quina pena. La Vanguardia i El País s’han afegit al trio de la benzina en considerar la protesta pagesa com un afer d’ordre públic, si més no en portada. La mentalitat de tractar gairebé qualsevol conflicte com un problema de seguretat ciutadana és el que fa, per exemple, que ens mirem els immigrants que moren a la Mediterrània o a l’Atlàntic com uns sensepapers que volen aprofitar-se de la seguretat social que paguen els nostres impostos, etcètera, i que la solució sigui posar més policia embarcada i pagar països com Turquia, Marroc o Líbia —tots un amor— perquè els aturin abans no salpin. Una altra conseqüència de quilòmetre zero d’aquesta actitud és pensar que la policia local s’ha d’ocupar dels captaires, persones que sovint pateixen malalties mentals o drames familiars que cauen fora de l’abast de les competències professionals dels agents. És igual d’estúpid que parlar de les protestes dels agricultors i ramaders en termes de detinguts, carreteres tallades i pèrdues econòmiques, i tractar als pagesos com uns avalotadors o uns brètols. Així és com apareix, aquest divendres, a El País i a La Vanguardia. Llàstima.
El Punt Avui és l’únic diari que no diu res en portada de la resolució no vinculant en la qual el Parlament Europeu demana investigar “la suposada ingerència” de Rússia en el procés independentista, entre altres possibles interferències del Kremlin a Europa (Hongria, Alemanya, Eslovàquia, França…). En espera del que passi aquest cap de setmana —La Vanguardia és un diari que tendeix a no mullar-se el primer, però que acaba saltant a l’aigua— la portada d’avui es fa estranya, sobretot perquè és un mitjà experimentadíssim a navegar entre esculls. Fa l’efecte que no s’ho creu gaire. Entre la resta de diaris, és molt interessant com cadascun ensenya la poteta segons la posició i superfície que atorga al cas en portada i els titulars que tria per explicar-lo. El pitjor de tot és que la resolució es basa en investigacions judicials arxivades en la majoria de casos i en reportatges periodístics com algun d’El País i de The New York Times que han estat qüestionats i desmentits.
El títol amb la temperatura més baixa és el de l’Ara, que obre amb la resolució de l’Eurocambra, però la descriu amb el verb “instar”, que és com demanar si us plau, i la caracteritza com a part de “l’ofensiva de la dreta contra l’amnistia”, cosa que treu pes a la decisió. El País també obre amb el tema… però poc, perquè dues columnes no són el Gran Bertha dels títols, per entendre’ns. El text en si té un bon joc de peus, com al bàsquet: recorda que “la trama russa” fa anys que es va investigar “sense resultats”, com volent dir que és més aviat una llegenda urbana i que ses senyories potser fan el ridícul demanant que s’investigui un cas que ja es va investigar i arxivar (cert, hi ha el jutge Joaquín Aguirre, però fa pinta que no arribarà gaire lluny). Potser és el títol més brillant del dia en l’art de dir sense dir. També tirant a freda la portada de La Razón —sorpresa— que ho posa al penúltim racó de la pàgina i sense esmentar Puigdemont. També sembla que no s’ho acabin de creure.
El Periódico augmenta una mica la temperatura. A sota d’un títol més assertiu que el de l’Ara (“Europa demana investigar…”) parla “dels llaços del Kremlin i Puigdemont”. “Llaços” és una cosa gairebé conjugal. Els que fan festa grossa són dos diaris del trio de la benzina. El Mundo titula amb una expressió de caràcter narco i parla de “la connexió russa de Puigdemont”, com donant-la per real. A més, aprofita per recordar que “els independentistes exigeixen una amnistia” per aquest cas, que és la peça de caça que volen abatre. L’ABC és el més insidiós. Diu que el Parlament Europeu “assenyala Puigdemont i les seves relacions amb el Kremlin”, atribuint a l’Eurocambra una acusació que no fa i que el mateix diari presenta com un fet. L’afany de venjança els fa perdre de vista la realitat.